Club 7 Cinema

No ha estat gaire ben rebuda per la crítica la darrera pel·lícula de Darren Aronofsky, La ballena; però també s’han sentit algunes veus defensant-la i molt.

Bernat Salvà, a Twitter: Fantàstic Brendan Fraser a ‘La ballena’, de les millors pel·lícules que he vist en mesos. Dic això molt poques vegades, només cal fer una ullada al meu historial. Tan bona com ‘El lluitador’, també dirigida per Darren Aronofsky. I al seu article al diari El Punt Avui, ‘La ballena’, mirada al fons de l’ànima: Viatjar fins a les profunditats del dolor del protagonista i acompanyar-lo en la seva lluita per la redempció (..) Aquesta obra [la teatral primigènia] d’inspiració autobiogràfica el despulla emocionalment: parla d’un amor perdut, d’abandonament, paternitat i redempció. Darren Aronofsky i l’actor Brendan Fraser han fet seu el difícil repte de veure la humanitat que s’amaga darrere aquesta aparença física i portar l’espectador per un carrusel d’emocions, algunes contradictòries: llàstima, aversió, afecte, desesperació, empatia, redempció… (..)

Full de sala del cine Truffaut (Jordi Camps i Linnell): Rèquiem d’una ànima trencada. No, “La ballena” no va d’obesitat. Cert que la protagonitza un home enorme, afectat per una obesitat mòrbida, però el film va més enllà per embarcar l’espectador a un viatge emocionalment intens, comandat per aquesta ferralla humana (a nivell emocional, no només física) que sabem té els dies comptats (..) Que sigui Darren Aronofsky qui la dirigeixi no ens resulta estrany, venint de l’autor de pel·lícules centrades en aquesta temàtica [la colpidora tragèdia
i el procés de redempció d’un personatge crepuscular que fa anys conviu amb el dolor], i encara que no està a l’altura de les seves millors obres (“El lluitador”, “Rèquiem per un somni” i “Black Swan”) sí que aconsegueix fer arribar a bon port un carregament que podríem qualificar de matèria perillosa, sempre movent-se en aquell llindar entre el melodrama que treu a la llum temes punyents i la pornografia sentimental. D’això en té també responsabilitat Brendan Fraser, el seu protagonista, immens a l’hora d’equilibrar el fàstic que provoca i la tendresa que desprèn (..) La feina d’Aronofsky és anar descobrint pas a pas totes les capes que amaguen els personatges, gràcies a un guió ben travat que es mou entre el punt descoratjador i esperançador. Cal destacar el tram final, en especial l’escena protagonitzada per Brendan Fraser i Samantha Morton. I formalment, com posa en evidència aquests contrastos que subratlla, com l’obertura en negre i la fosa en blanc, quan s’obri finalment la porta de l’apartament obscur per deixar passar una alenada d’aire fresc i un contrallum enlluernador. Sap jugar bé amb els elements escènics i la teatralitat, amb la casa com un personatge més, amb habitacions i objectes que tenen una empremta d’aquest passat feridor (..)

Crítica de Manu Yáñez al diari Ara: Darren Aronofsky redimeix els pecats actorals de Brendan Fraser a ‘La ballena’. El director de Nova York renuncia a la inventiva visual per centrar-se en la interpretació (..) És possible que l’academicisme de la proposta beneficiï el lluïment de l’estrella renascuda [Fraser], que transmet colpidores bafarades de tendresa des de les profunditats del maquillatge prostètic que el converteix en un home de 250 quilos. Tanmateix, el talent de Fraser (nominat a l’Oscar) no pot tapar el tremendisme d’una pel·lícula que avança, en clau proselitista i lacerant, cap a la celebració d’una forma de perdó transcendent i sacrificial (..)

Per la seva banda, Àngel Quintana, a Facebook, ha escrit: He vist The Whale i no m’ha agradat, però això no ha d’importar a ningú. En canvi no he parat de pensar sobre un tema que em preocupa i al que estic donant voltes en algunes de les darreres conferències: què és avui el treball d’un actor?. Brendan Fraser interpreta un home amb obesitat mòrbida que no pot moure’s i que es troba llançat a l’autodestrucció. A diferència de Robert de Niro que l’any 1981 va fer una dieta de cerveses per engreixar-se i ser Jake la Motta, Brendan Fraser s’ha sotmès a un procés de creació de pròtesis físiques per marcar el moviment que després són transformades a partir de l’ús màscares digitals. El seu cos no és un cos de carn, sinó un cos transformat per la informàtica que intenta mantenir algunes característiques del físic de l’actor però que poden ser manipulades i alterades fins a l’infinit. La màscara s’ha realitat a partir d’un procés de motllures que volen crear una versemblança en la representació del cos i que han convertit l’actor en un monstre amb un cos molt lluny del seu cos real. Ja no podem trobar-nos davant la norma de l’actor studio, que tant agrada a Hollywood, segons la qual l’actor es transforma en personatge, sinó en un procés d’hibridació en el que l’actor fa veure que es mou amb un pes que resulta invisible per ell i que el condiciona. El cos real no compta sinó la suggestió d’un cos virtual. En el procés tot és possible, si el moviment no és l’adequat es pot ralentitzar, i cada gest pot ser transformat a partir d’una tècnica tant simple com el morphing. L’actor es converteix en un figurant que posa el seu cos al servei de la post-producció que tot ho manipula. Què queda de la interpretació real? Es cert que la màscara digital necessita de l’empremta del cos humà de l’actor, d’alguna cosa existint per poder agafar sentit, però aquesta no deixa de ser com un cos latent que no pren forma fins que ha passat molts processos informàtics. El tema resulta apassionant perquè està definint una nova forma d’actuar que marca el cinema actual. Els actors d’Avatar es mouen en un estudi envoltats de desenes de càmera i tenen tota llibertat de moviment, no cal tallar i recomençar cada presa, però de tot allò que fan només en queda l’empremta perquè la màscara tot ho canvia. Molts actors treballen sense saber qui hi haurà en el contraplà, sense saber què quedarà de la seva gestualitat a la pantalla i sense saber si les emocions -que en el cas de The Whale estan molt forçades- seran fruit de tota mena d’algoritmes. L’actor acaba essent un model, en el sentit que Robert Bresson li donava fa anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!