Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

28 de gener de 2023
0 comentaris

“La ballena” / “The Whale”, de Darren Aronofsky: fitxa i comentari

La ballena. Títol original: The Whale. Any 2022. Director: Darren Aronofsky. Guió: Samuel D. Hunter, basat en la seva pròpia peça teatral, homònima. Repartiment: Brendan Fraser (Charlie), Hong Chau (Liz, l'”infermera”), Sadie Sink (Ellie, la filla), Ty Simpkins (Thomas, el predicador), Samantha Morton (Mary, l’ex-dona), Sathya Sridharan (Dan, el repartidor de pizzes), Jacey Sink (Ellie, de petita). Vista el dia 28.01.2023, en VE (pecat dels grossos!), a la sala 4 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Un professor d’escriptura -anglesa-, que fa les classes en línia, reclòs a casa seva, i que té obesitat mòrbida extrema, malda per a refer el vincle amb la seva filla adolescent.

Festivals i premis: Venècia 2022 – Competició, Nominacions a l’Oscar en 3 categories -Actor (Fraser), Actriu Secundària (Chau) i Maquillatge-.

Enllaços en aquest blog: Altres veus: “La ballena” / “The Whale”, de Darren Aronofsky.

Comentari.

Ambientada pràcticament tota la pel·lícula en l’espai tancat on s’està el protagonista, no tan sols ens transmet la reclusió en què viu Charlie i ens fa partícips d’una notable sensació de claustrofòbia – ajudada pel format quadrat de la imatge- sinó que també ens remet a l’origen teatral del film, cosa agreujada per l’aparició dosificada dels actors secundaris, que es mouen limitadament per l'”escenari”. Diria que el director ho vol així, que no fa res per a dissimular-ne aquest origen, i, en canvi, ell sí renuncia a l’estilitzada factura visual habitual de la seva filmografia. En efecte, La ballena és visualment discreta, funcional.

En aquesta representació destaca la caracterització de l’obès Charlie, més que no pas la interpretació de l’actor que li dona vida, Brendan Fraser, que és correcta i fins i tot pot ser que la guardonin amb l’Oscar, tractant-se del típic personatge amb problema físic tan ben vist pels acadèmics de Hollywood. És indubtable que en Fraser ha hagut de fer l’esforç d’ajudar els maquilladors i els tècnics digitals engreixant-se un munt de quilos i que sap entomar tots els estats anímics del seu paper; però no és pas de les millors actuacions que hem vist enguany a la pantalla.

La pel·lícula és essencialment una història d’autodestrucció, en què se’ns en van revelant les claus. Com la balena de Moby Dick -diverses vegades citada al llarg del metratge-, en Charlie és com si ja no tingués emocions i només s’afartés, convertint-se en un ésser molt gros, cetàcic -en una al·legoria molt explícita-. Certament, du a sobre el dolor d’una pèrdua molt sentida, però no en parla, ni se’n parla al voltant seu, així com manté tancada una habitació que hi té a veure. Menja amb desfici, s’està matant engolint, defugint aquest dolor. No vol metges ni religiosos que el puguin salvar. De fet, espera que no hi hagi l’altra vida i té motius per a retreure a la creença religiosa. En aquest sentit, La ballena és una obra dura, agreujada per les crisis de salut i les dificultats de moviment que pateix el protagonista.

Tanmateix, així com el capità Ahab de Moby Dick viu per matar la balena, en Charlie té encara una missió en aquesta vida, redimir-se del possible pecat comès envers la seva filla, Ellie, a qui va “abandonar” de petita: intent de refer-ne el vincle que és tractat a tall de psicodrama pterapèutic força barat. L’èxit en la paternitat esdevé per a en Charlie la darrera oportunitat d’anar-se’n havent aconseguit alguna cosa positiva i, davant del dubte, s’aferra al fet que tant els alumnes com la seva filla hagin fet el pas que els reclamava de ser sincers. Un plantejament dramatúrgic, francament, molt forçat!

Un aspecte a valorar d’aquest film és que, a diferència de les belleses i formors físiques que solen protagonitzar les produccions fílmiques, aquí ho fa un cos desagradable, deforme amb tant de greix, que fins se’ns el mostra despullat. Un cos que en Charlie vol amagar de la resta de la gent – no deixa que els alumnes en línia el vegin, no li agrada que el repartidor de pizzes (que sempre n’hi porta dues) el pugui veure… però, ai, deixa entrar a casa sense problema tots els personatges secundaris… -: la seva obesitat és també conseqüència i reflex de la seva reclusió interior. Alhora, una lletjor – i una mugror ambiental- que complau Aronofsky, ostensiblement.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!