Club 7 Cinema

Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), de Yorgos Lanthimos

Si al “Salò” (1975) de Pasolini, hi afegim un humor d’allò més pèrfid –la relectura del ‘Fly me to the Moon’ de Frank Sinatra és impagable– i hi substituïm la coprofàgia per l’incest, tindrem aquest “Canino” que mossega amb les dents afilades, amb un rigor formal que espanta i fascina alhora, i que es presenta a l’espectador d’una manera tan hermètica, tan envasada al buit, com l’univers que pretén denunciar (Canino, Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) parteix d’una idea que hauria subscrit Luis Buñuel, el d’”El ángel exterminador”, ja que mostra uns personatges en una situació límit, en un “huis clos” creat per ells mateixos (Les flors són zombis, Quim Casas, El Periódico)

D’una banda, tot és massa evident, no hi ha un equilibri entre el que veiem a la pantalla i el seu significat simbòlic, de manera que aquest darrer està sempre molt per sobre de les capacitats de la posada en escena i la narració. D’una altra, la situació sembla una excusa perquè Lanthimos desplegui tot un seguit de situacions cada cop més estrambòtiques, que van del surrealisme a l’escatologia, per tal de mantenir el nivell de claustrofòbia que li requereix l’esforç (Més del que és, Carlos Losilla, Avui)

FOTO Kynodontas, de Yorgos Lanthimos

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!