Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Indiana Jones i el dial del destí”, de James Mangold
No solc parar esment de les crítiques publicades sobre les superproduccions hollywoodienques. Però “Indiana Jones i el dial del destí‘, que s’ha estrenat doblada al català, no tan sols va cridar l’atenció al Festival de Canes d’enguany, sinó que, ran de l’estrena a casa nostra, la crítica nostrada n’ha parlat… En aquest apunt, a més de la sinopsi i una ràfega del repartiment, recullo articles publicats ara i reaccions que hi van haver quan es projectà el film a Canes.
Sinopsi: Quan l’arqueòleg Indiana Jones es jubila, la seva fillola l’arrossega a una nova aventura en què miraran de trobar un dial que podria canviar el curs de la història.
Repartiment: Harrison Ford, Phoebe Waller-Bridge, Antonio Banderas, John Rhys-Davies, Boyd Holbrook, Thomas Kretschmann, Toby Jones, Mads Mikkelsen.
Articles publicats ran de l’estrena a casa nostra:
Crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: Un vell aventurer amb cicatrius. (..) Indiana Jones té com a fita un altre objecte llegendari: l’anomenat ‘quadrant d’Arquimedes’ o el dial al qual s’atribueix la capacitat de dominar el Temps fins fer-lo reversible. També el cobegen els nazis, els seus enemics més recurrents, i de manera particular un científic (Jürgen Voller) encarnat per Mads Mikkelsen. (..) “Indiana Jones i el dial del destí” sembla, certament, temptada de lliurar-se a les noves tecnologies. Però, sense renunciar-hi del tot i fins massa, alguna cosa la conté de fer-ho plenament, com si hi hagués la consciència que, si ho fes, perdria l’ànima. Una ànima encara humana, física i artesanal. Hi té a veure la mateixa presència de Harrison Ford, a qui, després de l’episodi inicial, retrobem amb el seu aspecte actual: un home de 80 anys ben portats, però amb els efectes inevitables del pas del temps que doten el personatge d’una humanitat més complexa. (..) Posant-se en marxa, l’heroi crepuscular (que sempre ha tingut alguna cosa d’antiheroi) i la jove aventurera salvaran obstacles, fugiran de persecucions (i també d’escarabats sense que tampoc hi faltin les serps) mentre transiten pels carrerons de Tànger, per ports i aigües gregues fins a arribar a la Siracusa d’un altre temps, sense que revelem res més. És possible que les noves generacions, acostumades a la mena d’espectacularitat dels films de superherois, no connectin amb l’esperit d’Indiana Jones. Però també ho és que aquells que tenim una certa edat, encara que no hàgim estat mai uns fanàtics de la sèrie de l’arqueòleg-aventurer, sentim que alguna cosa reviu en nosaltres cada cop que sona aquella música de John Williams que crida a l’aventura. I que, després de viatjar amb Indy fins i tot en el temps, hi retornem a casa amb el desig de refer-nos i curar-nos de ferides de tota mena. Aleshores, la pel·lícula ofereix un final bell i emotiu amb la reaparició d’un personatge femení que ha compartit moltes coses amb el vell aventurer.
Crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: Crítica d”Indiana Jones i el dial del destí’: a la recerca del seu lloc a la història. (..) “Indiana Jones i el dial del destí”, el tancament definitiu de la franquícia, repara aquests desajustos per oferir un film de clausura ple de sentit més enllà de la nostàlgia. (..) La pel·lícula arrenca amb un pròleg ambientat en el temps històric del protagonista. En plena Segona Guerra Mundial, s’enfronta a una colla de nazis en un segment que culmina en una seqüència d’acció trepidant en un tren. Aquí el film supera el seu primer repte, presentar amb versemblança un Indiana rejovenit a través de la postproducció digital. Malgrat que l’operativa encara no resulti del tot satisfactòria, aquest Harrison Ford ressuscitat digitalment dels anys vuitanta no genera aquella inquietud pertorbadora d’altres propostes de ‘deaging’. El pròleg serveix per establir des d’un plantejament clàssic les bases del film: un nazi –Voller (impecable Mads Mikkelsen)– com a antagonista suprem, el sentit de l’aventura associat a un dinamisme purament cinematogràfic i la presentació de l’objecte arqueològic del desig del títol que farà avançar la trama. (..) Ara és la història la que està deixant enrere l’Indiana, i el film s’amara d’una amargor que no s’havia deixat notar en la quarta. L’arqueòleg no connecta, en principi, amb els aires de contracultura ni revolta social, tampoc amb el cinisme del seu govern i la seva manca d’escrúpols a l’hora de contractar el Voller, el nazi que abans era el seu pitjor enemic. (..) La part central de la pel·lícula es desenvolupa des de les coordenades més previsibles i convencionals d’una aventura de l’Indiana per escenaris exòtics, amb vells coneguts i nous aliats, i la dosi imprescindible d’animalons repulsius. Fins que arribem al penúltim segment, el que presenta el gir més inesperat i insòlit de les cinc pel·lícules. Un benvingut recurs narratiu d’altra banda plenament integrat en el tema del film i que el carrega de tensió i emoció dramàtica abans de l’epíleg. No cal desvelar l’emotiu moment final que ens fa vessar la llàgrima per la significació present d’un heroi que ja té reservat un lloc a la història del cinema.
Crítica de Joan Millaret Valls al web ‘cinemacatala.net’: Aventures motoritzades. (..) És una pel·lícula d’aventures motoritzades – tren, cotxe, motocicleta i avió – i d’estirp viatgera – Estats Units, Marroc o la Siracusa d’Arquímedes, assetjada pels romans – que es desorienta, inevitablement, en els rebrecs d’un guió de caire fantàstic i que resta lluny de la plenitud. Tot i això, la pel·lícula de comiat d’Indiana Jones és una correcta i entretinguda cinta d’entreteniment, de bona factura, un xic nostàlgica, farcida de persecucions múltiples i, també, algun viatge en el temps (..).
Algunes reaccions ran de la projecció del film al Festival de Canes 2023:
Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’, li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el llegendari arqueòleg i aventurer que trenca el fuet torna un altre cop. És, per descomptat, interpretat pel llegendari Harrison Ford, que ara fa 80 anys, però ho porta amb humor i estil i encara clava aquest somriure tort reticent. (..) Té una mica de vigor i diversió i enginy narratiu amb tota la seva ximpleria MacGuffiny que l’última (“Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”) realment no tenia. (..) Phoebe Waller-Bridge té un gran paper com a coprotagonista com la picardiosa fillola d’Indy, Helena Shaw, amb pantalons curts i samarreta que la fan semblar una gran i entremaliada heroïna d’Enid Blyton. I, de fet, alguns efectes de joventut digital sorprenents donen al mateix Indy una gran secció de salts enrere a la segona guerra mundial. (..) Una persecució amb un alemany desagradable, Jürgen Voller (Mads Mikkeksen), deixa tot aquest negoci sense resoldre, però avança ràpidament fins als nostres dies: l’era espacial a finals dels anys 60, i el vell malhumorat Indiana Jones es retira, miserable per la seva irrellevància en el món modern. Però aquest mateix Voller amb un nom fals és el cervell darrere de l’aterratge de l’Apol·lo 11 a la lluna, després d’haver estafat el govern federal dels EUA, representat per l’agent Mason (Shaunette Renée Wilson) i encara somia amb controlar l’univers i reintroduir el nazisme unint les dues meitats del Dial. Només Indy pot aturar-lo, juntament amb la seva fillola Helena, que de fet s’està guanyant la vida assotant antiguitats al mercat negre (..) Indiana Jones encara té una certa classe de la vella escola. No tan condescent es mostra Tim Grierson, que a l’article per a ‘Screen International’ se la carrega de dalt a baix: La cinquena entrega que inclou Harrison Ford és un ressò llunyà del que va ser la franquícia. Les pel·lícules d’Indiana Jones sempre eren més que un espectacle: tenien un profund sentit de la diversió, una qualitat que falta molt en aquesta cinquena entrega. “Indiana Jones And The Dial Of Destiny” és una lenta seqüela que, de cop i volta, recupera el joc lúdic dels capítols anteriors, però el director James Mangold, agafant les regnes de Steven Spielberg, no ofereix mai l’aventura emocionant que esperaven els fans de la franquícia. A l’edat de 80 anys, Harrison Ford continua tenint el paper principal amb una arrogancia brusca, però ja sigui per les escenes sense inspiració com pels decebedors personatges secundaris, “Dial Of Destiny” es percep com una antiguitat que intenta mantenir-se rellevant en el món del cinema modern. (..) [James] Mangold és un artesà robust que pot tirar endavant gèneres amb confiança, però a “Dial Of Destiny” demostra ser massa professional per fer-ne una delícia escapista. Tot i que la pel·lícula de Mangold reprodueix molts dels trops d’entregues anteriors d’Indiana Jones, i el compositor original John Williams aporta una partitura que reprodueix temes memorables, s’hi troba a faltar el seu esperit infantil. De tant en tant, “Dial Of Destiny” sembla reconèixer aquesta manca d’exuberància juvenil en retratar Jones com un retardat pel temps i el penediment (..). Com a heroi d’acció, Ford sempre va brillar per la seva autenticitat dura i urgent, però la nova pel·lícula elimina aquesta fisicitat i immediatesa, convertint Jones en un efecte especial monòton. (.. ) Waller-Bridge, interpretant a la fillola burlona que viu del seu enginy, és poc més que l’últim paper que Jones ha de cridar durant les escenes d’acció. Ella aporta el seu enginy divertit, però l’estrella de “Fleabag” no té gaire relació amb Jones en gran part perquè el guió, acreditat a quatre escriptors, inclòs Mangold, no desenvolupa substancialment la seva relació perquè sentim el vincle que tenen un cop compartit. [Mads] Mikkelsen és obedientment diabòlic retratant Voller, l’últim nazi que ha embruixat el nostre heroi, però no és especialment memorable. I el dial totpoderós que tothom persegueix no té la mística que posseïa l’Arca de l’Aliança o el Sant Grial. Quan al final descobrim què pot fer l’Antikythera [un antic dispositiu inventat per Arquimedes que es creia que podria explotar les ondulacions en el temps], “Dial Of Destiny” construeix un final que vol emocionar, però que acaba sent bastant ximple, de nou, sense el plaer astut que va fer d’aquesta sèrie una explosió tan sense pretensions i indomable. (..) Cada vegada que el tema indeleble de Williams comença a sonar, se sent com un ressò llunyà del que va ser. Aquest arqueòleg emblemàtic s’ha passat la vida buscant els tresors del passat; malauradament, 2Dial Of Destiny” fa el mateix, saquejant els nostres bons records col·lectius d’una franquícia antiga. Tanmateix, Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook, hi troba arguments per a parlar del temps que passa: (..) Uns anys després, sense haver dit no, quan a la ficció veiem que Indiana Jones acaba de fer la seva última classe i que assisteix a la seva jubilació, decideix reprendre el fuet i el barret per enfrontar-se a un antic nazi perillós que vol canviar el destí, a partir d’un dial construït a la Magna Grècia per Arquímides. Tot està a punt per a l’aventura, però la gran qüestió que emergeix al cinquè episodi de la sèrie no és altra que la del temps. Els nazis volen canviar el temps per transformar el món, però Lucasfilm també pretén portar l’espectador cap a un curiós viatge en el temps on el que es trobarà no és res més que aquest lloc on tots els fanàtics de les sagues sempre volen anar, el espai que implica el fet d’haver-hi estat. A Indiana Jones i el dial de la destinació tornem a molts llocs coneguts (..) També tornen algunes cares conegudes i el malvat ens recorda altres dolents de la saga. La novetat no és cap altra que el temps i aquest temps curiosament no és un temps crepuscular. (..) En aquest viatge pel temps, ens desplacem cap a aquella aventura que vam conèixer a principis dels vuitanta, però ho fem en el moment que els astronautes trepitgen la lluna i l’arqueologia sembla perdre sentit, perquè el gust pel passat ha donat pas al gust pel futur. (..) Arquímides es creua amb Indiana Jones però el destí és més poderós que el temps i malgrat tot és impossible canviar-lo, com també és impossible canviar sempre aquest Indiana Jones que és omnipresent en l’inconscient col·lectiu de tota una generació. La música de John Williams torna a sonar i l’aventura torna a començar, sense adonar-nos que ja hi havíem estat. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’ també en remarca el tema del pas del temps: (..) parla del pas del temps entre la temptació de la nostàlgia i una acceptació que, a més, és una declaració en contra de l’edatisme. (..) Hi ha altres referències als anteriors films d’Indiana Jones mentre aquesta nova entrega sembla debatre’s entre la vindicació del cinema d’aventures clàssic, propi de l’esperit fundacional de la sèrie, i el recurs a les noves tecnologies amb les quals emular o competir amb les actuals pel·lícules de superherois. Allò millor surt de la impossibilitat d’això últim i de l’acceptació que Indiana Jones i Harrison Ford s’han fet grans. Quanta més acceptació, més dignitat. I Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’ directament la defensa: (..) Adaptat a l’edat del seu protagonista i als temps del cinema digital i de les franquícies que dialoguen constantment amb el seu passat, l’ADN de la saga ha reaparegut més o menys intacte aquest divendres al Festival de Canes amb “Indiana Jones i el dial del destí”, que no és només l’última aventura d’Indiana Jones sinó també una bona aventura d’Indiana Jones, que redreça els despropòsits del quart episodi de la saga i ofereix un tancament digne, coherent i emotiu per a la història del doctor Henry Jones Jr. (..) Mangold esprem a la perfecció la pujada d’adrenalina que provoca en el fan veure Indiana Jones fent el que millor sap fer: caure a les urpes de nazis, escapar-se’n, perseguir-los, desbaratar els seus plans… És com si el temps no hagués passat, fins i tot per a Ford, cortesia del millor rejoveniment digital possible. Però el temps sí que ha passat (..). Tanmateix, Mangold i Ford aconsegueixen donar-li un sentit a l’absurd intrínsec de veure’l cavalcant pel metro de Nova York, conduint pels carrers de Tànger i saltant d’un cotxe a un altre com si fos un jovenet. (..) Però el més important és que Harrison Ford ja no s’esforça a fer veure que és el de sempre, i això dona a la seva interpretació una pàtina de naturalitat que no tenia l’anterior episodi de la saga. (..). Tot i que, a Twitter, Xavi Serra ho matisa una mica: No és el millor Indiana Jones (what a surprise!) però sí un bon Indiana Jones. I també un gran final de saga: emotiu, digne i coherent. En canvi, Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’ s’hi mostra diguem-ne més escèptic: (..) Les paradoxes temporals es multipliquen en aquest joc, inclosa la de trobar-nos un Indy vell a la segona guerra púnica, quan les legions romanes que assetgen la ciutat grega prenen l’avió en què el protagonista viatja (presoner dels nazis!), per dracs que poden travessar amb les seves llances. I potser aquesta és la manera més divertida de pensar l’artefacte número cinc de la franquícia que ens ocupa (dirigit aquesta vegada per un James Mangold merament artesanal, tan aplicat com mancat d’inspiració), atès que, entremig, i en allò merament narratiu , només hi trobem exactament més del mateix: un encadenat més o menys ortopèdic de vibrants ‘set-pieces’ d’acció (sobre els vagons d’un tren llançat a tota velocitat, per la cinquena avinguda de Nova York, mentre se celebra una desfilada per homenatjar als astronautes que han arribat a la Lluna, pels túnels del metro amb Indy a cavall, pels carrers de Tetuan…), com a continent (realment poc saborós i amb escàs sentit de l’humor) enmig del sandvitx que formen el pròleg i l’epíleg. (..) Els jocs temporals es poden aplicar també a la consideració que el públic jove actual (el que consumeix el cinema de Marvel i de súper herois) pot tenir d’un producte tan fora d’època com aquest, molt em temo; o, dit d’una altra manera: quants espectadors contemporanis –més enllà dels que tenien quinze o vint anys el 1981– podran contemplar aquesta pel·lícula amb la distància irònica necessària per veure Indy com un súper heroi capaç de viatjar en el temps per lluitar sigui contra els nazis, sigui contra les legions romanes del segle II abans de Crist…? Ho veurem aviat… . Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’ és un pèl més contundent: (..) la pel·lícula és una trepidant aventura final que s’acaba emborratxant de nostàlgia, picades d’ull als personatges i moments emblemàtics de la saga, però que acaba esdevenint un conjunt irregular, més artificiós que mai i una mica descafeïnat. (..) El conjunt acaba sent una mica descafeïnat perquè sembla només preocupat per anar administrant aquestes calculades dosis de nostàlgia i mitomania de la saga. A més, els moments d’humor característics dels films anteriors -sobretot la capacitat d’introduir-lo en les situacions límit- no funcionen tan bé com altres vegades. El farciment d’acció desmesurada i d’efectes tecnològics aclaparadors s’acaben menjant qualsevol dels esporàdics intents de reflexionar sobre la figura de l’heroi, la seva decadència física o sobre la construcció dels mites. En definitiva, un tancament digne d’una de les sagues més exitoses de la història del cinema, amb la col·laboració de dos grans estudis com Paramount i Disney, que segur que agradarà als fans convençuts del personatge però que difícilment arrossegarà al públic més jove. Sergi Sánchez, a Facebook: I aquesta és una pel·lícula que es refugia en la nostàlgia de sempre, sotmetent-la a una posada en abisme que sobrepassa els límits de la pantalla. (..) El film de Mangold treballa aquesta nostàlgia com un refugi, tant per a l’espectador que ha crescut amb la saga des del 1981 com per al personatge/actor (..). “Indiana Jones i el Dial del Destí” no pot evitar aleshores exhibir les seves pròpies contradiccions, entre la pel·lícula que recorda ser i el blocbuster plenament integrat en el capitalisme de plataformes i l’homogeneïtzació digital que acaba sent. Per molt eficaces que siguin les escenes de persecucions, i per molt icònic que sigui Indiana Jones, un té la impressió d’estar veient una producció molt estandarditzada, que desaprofita l’estimulant deriva argumental del seu clímax final, que no revelarem aquí per respecte a Arquimedes, per tancar el personatge a la seva pròpia mitologia. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: (..) És una pel·lícula d’aventures motoritzades – tren, cotxe, motocicleta i avió – i d’estirp viatgera – Estats Units, Marroc o la Siracusa d’Arquímedes assetjada pels romans – que es perd, inevitablement, en els rebrecs d’un guió de caire fantàstic i que es troba lluny de la plenitud (..).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em va encantar. Indiana reneix com l’au fènix. Harrison Ford, un mite amb un somriure sorneguer. Suposo que per a moltes fèmines encantador. A mi em van agradar prou la fillola, la bartman tibetana i el nen llest com una fura!
L’Arquimedes també va ser encertat. Ens imaginem el què pensaria i sentiria 2000 anys després?
I si algú de nosaltres tornes el 4023, què veuria? Quina seria la temptació de traslladar-se a l’època futura?