Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula L’arbre de la vida (The Tree of Life | El árbol de la vida | Tree of Life), de Terrence Malick.

(..) aquesta cronista va sentir-se fascinada davant les imatges evocatives d’uns jocs d’infància, filmades amb una vibració emocionant, però que va contemplar perplexa i distant aquelles que volen lligar-nos a la immensitat del cosmos, per no parlar de les postaletes finals del cel amb un discurs transcendent. Potser no pot filmar-se l’invisible, sinó suggerir-lo a través del visible (De la infància al cosmos, Imma Merino, Avui+ElPunt, Canes 2011)

Perdut en la seva pròpia divagació mística, Malick arrossega l’espectador cap el caos més absolut, i tret d’alguns acèrrims i molt voluntariosos seguidors que volen trobar-hi la grandesa de les seves obres anteriors, la confusió general que provoca ‘L’arbre de la vida’ al llarg de les seves llarguíssimes dues hores i mitja s’acaba convertint en irritació, tedi, avorriment, desercions multitudinàries i odi, molt d’odi cap a la pel·lícula i el seu creador (..) Tot plegat relatat amb un estil ampulós, barroc i extraordinàriament caòtic, amb una estètica publicitària que omple la pel·lícula de plans macos, però totalment gratuïts, i amb una mística d’estar per casa amb què Malick pretén, però no aconsegueix, vendre’ns gat per llebre (Arrelat en el caos, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor) 

Terrence Malick, que ja té prop de setanta anys, ja havia establert una fissura entre “Males terres” (1973) i “Dies del cel” (1978), les seves dues primeres pel·lícules, i “La fina línia vermella” (1998) i “El nou món” (2003), les següents, en les quals es detectava un neguit de totalitat, de deixar enrere el minimalisme inicial i endinsar-se en un univers laberíntic, de textures denses i opaques, cada cop més lluny de la narració convencional. Això no obstant, ha estat amb “El árbol de la vida” quan aquesta ànsia ha esclatat, i ho ha fet d’una forma caòtica, excessiva, i en conseqüència fascinant (..) Primer de tot, no buscar explicacions causals, encara que se’ns tempti a fer-ho. I després, jugar amb les associacions i ressonàncies que estableix aquest retaule, més proper a una forma musical o pictòrica que a qualsevol explicació literària (..) La part central és potser la més punyent, però no tindria cap sentit sense les altres: la transcendència i la quotidianitat, el pecat i la gràcia, el principi i la fi, són els contraris que donen forma i sentit a la vida. (El árbol de la vida, Carlos Losilla, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona) 

(..) és inabastable. No per la durada, que és simplement generosa (..), sinó pels diferents estils que barreja en un mateix film i per tot el que intenta explicar a la manera de Malick, és a dir, amb molta veu narrativa i reflexiva que tant pot avançar esdeveniments com subratllar-los o col·locar-se en una esfera paral·lela a la de les imatges, amb escenes breus i plans tallats al límit, amb constants el·lipsis i salts narratius dintre d’un mateix bloc (..) Així és Malick, íntim, expansiu, panteista i ara una mica bíblic. Inabastable. (Quotidià, filosòfic i universal -article amb enllaç de pagament-, Quim Casas, El Periódico, 16.09.2011)

(..) proposta sublim, de bellesa desbordant (perquè Malick pot renunciar a tot menys a la bellesa de la imatge). Ho fa de manera impressionista, amb indicis, amb retalls de l’existència d’una família típica (..) El to és malenconiós, i l’aproximació, musical. Amb un relat dissolt en sentiments. Pel·lícula de sensacions, doncs, que avança com un llarg adagio a la manera grandiosa de Mahler (que sona). No hi ha monòlit, com el “2001…” a la qual tant recorda aquest arbre incommensurable, però s’intueix un principi creador. O la vida. I res més (La vida, i res més -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 16.09.2011)

S’ha definit “El árbol de la vida” com un poema, però jo la veig més semblant a una oració: una oració funerària, que neix en el dolor (la mort d’un fill), transita per la ràbia i la impotència del creient que es rebel·la contra el silenci de Déu, i culmina en un clímax amb certs ressons estètics d’un cinema de secta, però que potser arriba a una veritat essencial: l’assumpció que l’amor –rebre’l, però, sobretot, entregar-lo– és l’únic instrument per travessar l’enigma que anomenem existència (..) Pot semblar un tòpic, però en aquest cas no ho és: “El árbol de la vida” no és una pel·lícula, sinó una experiència, amb capes de lectura en espera de ser interpretades –la reproducció a escala de la cosmologia cristiana que és la família: amb la gràcia encarnada en la mare, i el pare com a ressò de la brutalitat patriarcal del Déu de l’Antic Testament–, i un llenguatge lliure, aparentment anarratiu que, de fet, es podria considerar una ortografia relativista, i que acaba sent la manera idònia per reviure la sensació de la reminiscència infantil: aquella imatge que es va gravar amb ferro roent a la nostra memòria, però el sentit de la qual mai no vam arribar a comprendre (Malick i el misteri, Jordi Costa, El Punt Avui)

El que compta és l’atreviment de pensar aquest desnivell narratiu, el canvi d’òptica descomunal, el pas que va de l’univers al pati de casa. El desgavell poderós de la naturalesa, imparable, ineluctable, versus la mínima condició humana, fràgil i conscient de la fragilitat (..) Fa anys, en la seva última lliçó a la Universitat de Girona, Modest Prats va centrar el seu discurs sobre “Job i els altres” i va dir: “El tema central del Llibre de Job és el sofriment del just en contrast amb la prosperitat dels impius.” I va citar, al costat de Job, exemples com els de Dostoievski o Camus, per il·lustrar aquesta constant reflexió que no pertany exclusivament a l’àmbit de la teologia sinó que s’endinsa en el terreny de la més fonda idea sobre la presència de l’home en el cosmos. Terrence Malick irromp en aquestes aigües tèrboles amb una narració zigzaguejant i mínima, sincopada i fulminant, amb ressons bíblics, per descomptat, i amb uns personatges que pateixen el neguit i el desemparament (Job, Malick, Déu i el Mal , Josep Ma Fonalleras, El Punt Avui)

La convenció estableix que l’ambició creativa és un valor afegit (..) L’ambició concreta, per anar posant nom a les coses, és parlar del sentit de la vida i fer-ho, no amb quartet de corda i tempo de minuet, sinó amb “full orchestra” i maneres operístiques (..) Un monument, doncs, una obra colossal, tan aclaparadora que aclapara, tan meravellosa que meravella. Pesant més una cosa o l’altra segons el paladar (L’ambiciós Malick estrena la nova pel·lícula-esdeveniment -sense enllaç-Pedro Vallín, La Vanguardia Cat, 16.09.2011) 
 
Malgrat que no és un tema tremendament original, vostè no ha vist mai una pel·lícula tan magna com aquesta. Demostrant escàs interès en la narrativa tradicional, la pel·lícula acumula associacions lliures de boniques imatges, sons, somnis, fantasies, mirades, murmuris i impressions per plantejar preguntes ja enunciades pel Llibre de Job –si Déu és bo, ¿per què existeix el mal al món?– o per Heidegger (Quin és el nostre lloc al cosmos?, Nando Salvà, El Periódico · Les estrenes de la setmana – Les claus de la cartellera)

Malick es fica en un terreny pantanós quan intenta transformar la seva pel·lícula en un tractat filosòfic. Sempre ha pecat d’aquest instint metafísic (..) Aquí el gruix existencialista agafa forma amb unes imatges sobre els origens del món que fan olor de National Geographic. I fins i tot hi ha un parell de dinosaures que fan pensar en una reformulació del mico de “2011: una odissea de l’espai” (..) La seva és, malgrat tot, una obra mestra estimulant i molt viva, tan perillosa com una granada sense l’anella de seguretat (Terrence Malick encén la cartellera -amb enllaç de pagament, Josep Lambies, Ara, 16.09.2011)

Amb no pocs elements en comú amb “2001, una odissea en l’espai”, Terrence Malick també busca respostes al sentit de l’univers a través de bellíssimes i impressionants imatges. Però és en les distàncies curtes, en els personatges magistralment dibuixats i en el retrat que fa de la innocència, la felicitat i les pors de la infantesa, on brilla més aquesta pel·lícula guardonada amb la Palma d’Or de Canes (Poesia íntima i universal, Bernat Salvà, El Punt Avui · Sortim) 

Un film fascinant, no tant pel que explica (..), que també, sinó per com ho explica: pocs diàlegs i imatges irresistibles, plenes de bellesa, que són les que en realitat parlen (..) A vegades l’ambició li juga alguna mala passada (El sentit de la vida -sense enllaç-, Blai Morell, La Vanguardia Cat · Quèfem, 16.11.2011)

A la roda de premsa de la presentació a Canes d’ “El árbol de la vida” hi va haver un gran absent: Sean Penn, que s’ha desentès de la promoció del film. L’actor i director al·lega que el guió original del film era el millor que havia llegit mai, peò que la versió final és massa críptica. Altres veus l’acusen de sentir-se ofès perquè en la sala de muntatge la història del seu personatge va ser escurçada dràsticament (Terrence Malick: un anecdotari -sense enllaç-, Xavi Serra, Time Out Cultura) 

Jessica Chastain: Em va portar quatre hores llegir el guió, perquè no s’assemblava gens als que havia llegit abans. Sembla més una novel·la i espero que algun dia es publiqui, perquè és un dels millors textos que he llegit en la meva vida (..) Malick té una estructura de rodatge que no s’assembla de res a la manera com treballen els altres directors, perquè ell no planifica absolutament res i tot passa per viure el moment (Jessica Chastain: “El guió no semble un guió sinó una novel·la”, G. Lerman, La Vanguardia Cat)

FOTO L’arbre de la vida, de Terrence Malick

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!