Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Habemus Papam”, de Nanni Moretti
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Habemus Papam, de Nanni Moretti.
El primer que sorprèn del nou film de l’italià és que no respon, a priori, al model de pamflet anticlerical que la majoria s’esperava. Moretti aplica un registre de comèdia italiana de tota la vida (..) En lloc de recórrer a la sàtira frontal, Moretti es decanta per la ironia subtil (..) I el discurs final demostra com Moretti ha acabat desarmant l’Església amb més eficàcia que si hagués optat per l’artilleria típica d’un menjacapellans (Habemus Papam, Eulàlia Iglesias, Ara · Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
És curiós, però, que aquest antic trotskista no s’hagi rabejat amb l’Església (..) En aquesta “comèdia vaticana” (..), Moretti prodiga ironia de bona llei, però la seva visió del Vaticà, el Papa i tota la patuleia eclesiàstica és suau, amable (..) Com en la millor comèdia italiana de tota la vida, compten tant o més que el nucli les perifèries, les troballes puntuals d’observació de costums (Una teràpia religiosa -sense enllaç-, Jordi Batlle i Caminal, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)
(..) eludeix la crítica més evident a la institució eclesiàstica (..) aporta una crítica molt més incisiva darrere l’aparença d’un tracte afectuós als representants imaginaris de la jerarquia catòlica: totes les accions semblen purs rituals mancats de sentit, mentre que, al final, el nou sant pare es declara incapaç de tirar endavant la reforma que necessita l’Església catòlica (Un Papa que no ho vol ser, Imma Merino, El Punt Avui · Crònica de Canes 2011)
Quantes pel·lícules s’han fet sobre papes imaginaris? (..) La idea d’un papa superat pel pes del càrrec i fugitiu del protocol és molt suggestiva, però no és nova. Ja la va esprémer a fons Gérard Bessière a la novel·la Le Pape e disparu (Éditions du Cerf, 1972) (..) El problema d’aquestes històries rocambolesques és que són fàcils de començar però difícils d’acabar. Del llibre de Bessière hi ha una versió catalana (La Llar del Llibre, 1989) amb un títol prou eloqüent: El papa es mor a Jerusalem. De tota manera, per tractar d’aquest tema no cal forçar la imaginació. Només llegint la recent Historia de los papas, de John W. O’Malley (Sal Terrae, 2011) es pot comprovar que molts pontífex reals, al llarg dels segles, han fet coses més inversemblants i extravagants que les previstes en el millor relat d’església-ficció (Papes de ciència-ficció, Narcís-Jordi Aragó, El Punt Avui)
***
FOTO © 01 Distrib. Michel Piccoli i Jerzy Stuhr, a Habemus Papam, de Nanni Moretti
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per contrarrestar la crítica satírica al Vaticà, en Moretti carrega molt contra el seu personatge del psiquiatra que tot acaba fent als Bisbes improvisats jugadors de voleibol, i finalment ells hi pensen que era tot una presa de pèl d’ell contra ells.
A més a més, per una vegada, en Moretti ha abandonat la seva obsessió de ser sempre el centre de l’Univers i ha deixat el protagonisme als altres personatges.
Me’n deixo tot allò de “La gavina” de Txèkhov, però millor que vegeu la pel.lícula els qui no l’hàgiu vist encara.
Saluts,
JULIÁN.