Club 7 Cinema

El contador de cartas. Títol original: The Card Counter. Director i guionista: Paul Schrader. Repartiment: Oscar Isaac (William Tell), Tiffany Haddish (La Linda), Tye Sheridan (Cirk), Willem Dafoe (Gordo). Vista el dia 04.01.2022, en VE, a la sala 1 dels Ocine Blanes.

Sinopsi: En William Tell és un jugador professional de cartes que viu anant de casino en casino, participant en partides de les quals treu calés. Havia estat molts anys a la presó, on s’habituà als ambients reclosos i s’afeccionà a comptar cartes. Un dia, en acabar de jugar, veu que hi ha un congrés de temes de seguretat, en què hi intervé un militar retirat, anomenat Gordo, que parla sobre tècniques d’interrogatori i obtenció de la veritat. A la conferència hi coneixerà Cirk, un noi que segueix Gordon i que coneix el passat de Tell, per mor de la història del seu pare. En Cirk demana a Tell que l’ajudi a venjar-se de Gordon i així comencen els canvis per a Tell… i per a Cirk.

He de dir que no sé jugar a cartes, ni m’interessa gens res que hi tingui a veure, que en aquesta pel·lícula hi ha ple de seqüències de partides de cartes i tanmateix no ha deixat d’interessar-me en cap moment. Schrader la dirigeix amb intensitat, de manera contundent, sense cap pla sobrer, ni res que distregui el fil principal.

Atenció, espòilers!

Tècnicament reeixida, en canvi no ho tinc tant clar pel que fa al tema de la redempció, que novament torna a tractar Schrader. Tot és com molt explícit -veu en off i tatuatge inclòs- i a més, diria que es fa un cert embolic -ara no vull recordar aquell passat, ara hi torno..; ara no em sembla bé la venjança, ara m’hi apunto..; “el perdó dels altres comporta perdonar-te a tu mateix”, sense que acabi de venir a tomb la qüestió del perdó pel que fa a Tell, per bé que sí a Cirk, però tangencialment-. Diuen que és un thriller de venjança, però que em perdonin, el thriller a penes es desferma al final i encara motivat per la intervenció de Cirk. Que Schrader tingui tirada essencial pels temes de la redempció i el perdó i ho posi en boca del seu protagonista, no fa que el discurs fílmic en aquesta ocasió l’avali. Certament, al decurs del metratge hi ha un moment que Tell dóna la raó a Cirk sobre el fet que els comandaments -privats- de les presons anti-jihadistes no van pagar les malifetes que es van imputar als militars implicats i acaba executant justícia -sense que això exculpi el paper de Tell en aquelles presons i, en canvi, sigui una solució de guió (en què la culpa de l’altre es fa pagar)-.

A més de l’implacable i impecable posada en escena, l’altre gran actiu del film és Oscar Isaac. En un registre que per moments em recorda el que va fer a L’any més violent, de J.C.Chandor, construeix magníficament el seu personatge com a un individu impenetrable, amatent als que l’envolten, delerós d’anonimat, ple de manies, amb un passat que a penes pot amagar… un eficient comptador de cartes a la vida real, a qui tanmateix Cirk se li escapa de les mans…

Passo de puntetes pel fet que el protagonista l’hagin batejat com a “Guillem Tell”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!