Club 7 Cinema

Babel, d’Alejandro González Iñárritu, s’ha convertit en una pel·lícula important. Tot fa pensar que jugarà un paper notable en la cursa dels Òscar, oimés des que ha encapçalat la llista de nominats als Globus d’Or. Ja a Canes, va endur-se el premi al millor director, etc. Prova de la importància que se li està donant la trobem en el fet que, a Catalunya per exemple, els mitjans de comunicació n’hagin publicat les crítiques gairebé al mateix dia que s’ha estrenat. Tant se val, si aquestes crítiques li etzibenun bon sac de garrotades, el cas és que calia parlar-ne de seguida. Fem un cop d’ull al que se n’ha escrit!

Eulàlia Iglesias, ha estat una de les primeres veus que ha estomacat Babel. Amb el seu article " Contra un cinema deshonest" (Benzina, núm. 10, desembre de 2006), Iglesias demostra el gran respecte que té pel cinema, per l’espectador i pel  lector, ja que, en repel·lir-li Babel en termes ètics, dedica la crítica sencera a explicar perquè aquesta pel·lícula forma part -a la seva manera de veure- d’un corrent del cinema actual, que enganya. Les reflexions d’ Iglesias són de pes i, en bona part, no hi estic pas gaire d’acord; de manera, que en faig el resum i tot seguit n’exposo la meva rèplica.

Abans d’entrar en matèria, però, deixeu que us faci el "tràiler" inicial d’un altre post en què recolliré "altres veus" sobre Babel. Quim Casas (Èxit, 28 desembre – 3 gener) diu que Babel respon a "Una fòrmula amb símptomes d’esgotament"; Àngel Quintana (El Punt, 29.12.2006), en parla en termes de "falsa quimera d’un cinema global", i Imma Merino (Cinema Truffaut, 29.12.2006) en comenta pros i contres i fa esment a les reaccions que provova aquesta pel·lícula. Després, de mica en mica, hi aniré afegint succesives actualitzacions, com és habitual en els articles de la categoria "Altres veus".

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Eulàlia Iglesias (Benzina, núm. 10, desembre de 2006) comença aclarint que no parlarà de pel·lícules "bones" o "dolentes", en termes de qualitat del producte que veiem a la pantalla. Exposa que fa anys que la mitjana del nivell de producció d’un film s’ha estandaritzat prou per evitar que, en general, ens trobem amb pel·lícules "mal fetes". I, per tant, afirma que difícilment es podria considerar Babel una pel·lícula dolenta. Considera que l’han concebuda com una gran producció d’autor, que s’avé a les exigències d’aquesta mena d’obres:  grans ambicions (..) guió de ferro, interpretacions solvents (..) a càrrec d’estrelles internacionals, (..) una posada en escena eficaç…I en remata la descripció, dient que tot plegat es posa al servei de construir el Gran Drama de l’Era de la Globalització. A continuació, Eulàlia Iglesias situa Babel en la curta però significada filmografia d’Alejandro González Iñárritu. En parlar de 21 grams assegura que ja destapava certes característiques irritants que a penes s’intuïen en la seva "opera prima" –Amores perros– però que es repeteixen a Babel. Troba que la pel·lícula amb Sean Penn, Naomi Watts, Benicio del Toro i Charlotte Gainsbourg és de les que s’embadaleixen amb ells mateixes i que també Babel s’agrada molt a ella mateixa. Arribada en aquest punt, la crítica entra de ple en la qüestió de la deshonestedat fílmica. No li retrec, a Babel, la seva ambició. Li retrec que em doni gat per llebre, en la línia de cert corrent del cinema actual -diu, tot esmentant, entre altres, Crash, de Paul Haggins, i Salvador, de Manuel Huerga-. I, tot seguit, s’explica: un tipus de cinema que (..) utilitza recursos encoberts del cinema del qual teòricament intenta distanciar-se; (..) que es vol sensible, però en el fons és "sensiblero"; (..) que es pretén obert al món però no deixa de mirar-se al melic; (..) que juga en la divisió del progressisme i el compromís, però ho fa amb les cartes de la correcció política superficial, moltes vegades paternalista; (..) que vol conjugar la grandiloqüència amb una suposada mirada transparent i íntima al món on vivim (..). Com a resposta a tot això, que ella considera deshonestedat cinematogràfica, Eulàlia Iglesias declara que és davant d’aquestes actituds que ve tant de gust tornar a defensar el cinema de gènere per a tots els públics o les apostes radicals de cinema d’autor; per bé que matisa que, en aquesta casos, també cal calibrar els resultats finals, però almenys, d’enganyar, no enganyen. I encara introdueix una post-data, en què elogia  prou els interessants resultats del guió Guillermo Arriaga a Los tres entierros de Melquíades Estrada, de Tommy Lee Jones, per assenyalar contrastadament el que Alejandro González Iñárritu fa dels guions d’Arriaga, quan els hi posa en escena.

Anem a pams.  Jo crec que no es pot posar al mateix sac Salvador, d’Huerga, Billy Elliot, d’Stephen Daldry, Crash, de Paul Haggins, i els films de Walter Salles i els González Iñárritu. És cert que tots responen a un model de producció que especula amb temàtiques que preocupen al sector "progre" de la societat -la qüestió gay, el racisme, les martingales de les multinacionals farmacèutiques a l’Àfrica…-; un model de producció que busca l’enlluernament de l’espectador a base de "modernitats" formals -guions fragmentats sovint fins al trencaclosques, impactes visuals o acústics, fotografies cromàticament virades… Jo, però, separaria la possible intencionalitat de la producció, per un costat, i el resultat final de l’obra, per l’altre. Així, per exemple, Billy Elliot la recordo com una comedieta simpàtica, carregada de vitalitat i que descrivia la derrota de la lluita col·lectiva i l’aflorament de l’individualisme triomfant, a l’Anglaterra tatcherista dels anys vuitanta. La pel·lícula d’Stephen Daldry, tot això m’ho donava -sense més pretensions, diria jo- i, davant de la realitat concreta i palpable de la pel·lícula, em resulten secundàries les intencions dels productors. Salvant totes les distàncies, totes, jo pregunto: és que hem de condicionar la valoració d’un film de Hitchcock a les consideracions sobre la mena de productors que tingué? Esclar que ho hem de tenir en compte, però no fins a caure en el prejudici o l’esbiaixament en la valoració de l’obra com a creació. Igualment, és que hem de qüestionar les pel·lícules dels cineastes sud-coreans, tailandesos, xinesos, taiwanesos… en funció dels interessos estratègics dels respectius governs o dels respectius productors? Oh, i tant que ho hem de tenir en compte, però separant el context del text, el gra de la palla. Crash, per a mi, és una autèntica polifonia sobre el racisme quotidià, un tapís humà que recull un ventall ampli dels neguits i frustacions de la nostra societat, concentrats fins a la implosió; una obra en la qual l’artifici esdevé un acte de moralitat creativa, d’hiperbòlic que és. Ja m’imagino que els productors són una colla d’espavilats, que han fet càlculs prèviament sobre el negoci que faran amb aquest film -és la seva feina, per cert-, exactament igual com Jaume Roures, amb Salvador; però, artísticament, hi ha una diferència abismal entre Crash i Salvador,  i des del punt de vista de l’ètica, em sembla que no admeten comparació possible: a Crash no hi recordo res que es pugui posar de costat amb la indecent llarga estona que Huerga -amb el guió Cor de la ciutat d’ Arcarazo- dedica a provocar la llàgrima de l’espectador i amb la manipulació que fa del personatge històric i el seu entorn.

Ara bé, si, en lloc de parlar de pel·lícules aïlladament, ens mirem les filmografies dels seus directors, és possible que alguns dels plantejaments d’Eulàlia Iglesias vagin prenent més cos. Per exemple, del director Stephen Daldry, ella esmenta no tan sols Billy Elliot, sinó també Les hores: una obra que jo considero mancada d’alè vital, arrossegada per una mecànica narrativa que ofega els fugissers moments de força dramàtica; una pel·lícula travada per la dependència a l’original literari, per l’exhibicionisme narigut de Nicole Kidman, i empastifada musicalment per Philip Glass. Jo també arribo a la conclusió que Les hores pateix de voler ser una obra de qualité al voltant de la figura i del pes de Virginia Woolf. Llavors, si la poso de costat amb l’anterior, Billy Elliot, puc intuir i fins assenyalar certes intencionalitats de Daldry en aquella història del nen ballarí… i això m’és útil -o pot ser-m’ho- en la configuració del perfil del director i en la valoració de la seva filmografia; però no m’autoritza a negar el que és Billy Elliot ni a fer-ne una relectura carregada de prejudicis. Igualment, si Paul Haggins és addicte a la cienciologia, si és tan reaccionari com (alguns) diuen, segurament s’anirà fent palpable a mesura que creixi la seva filmografia. Tanmateix, per a mi, Crash, de reaccionària no en té res. I això ens du a Alejandro González Iñárritu.

Em fa l’efecte -parlant en general i no pas respecte a cap crític en concret- que, al seu dia, es va acollir massa bé Amores perros;  que, amb 21 grams, no se sabé rectificar, i que, a Babel, se li està passant factura… -deixeu-me ser imprudent- de la manca de rigor crític anterior i fins d’una certa pleitesia a l’autor i al guionista que estaven de moda. Feta aquesta breu digressió, tornem a l’article d’Eulàlia Iglesias. En efecte, ella reconeix que 21 grams va destapar-li certes característiques irritants que a penes s’intuïen a Amores perros. Llàstima que, per les característiques dels seu article, no ens detalli el que va irritar-la; però, tot i així, n’assenyala un aspecte clau: un d’aquells films -diu tan mil·limètricament pensats per deixar impressionat l’espectador, que no arriben a respirar lliurement. Com ja es podia esperar de la coherència i seriositat d’Iglesias, ni la fama dels artistes ni la importància dels temes d’aquell film no van evitar que ja s’hi emprenyés, més encara que el que l’ha molestada Babel. En canvi, no estic gaire d’acord amb el que diu, tot parlant d’ Amores perros: simptomàtic, en posar de manifest que es podia fer cinema sobre pobres -i alguna rica- sense haver de recórrer a una forma de cinema "pobre". No crec que Eulàlia Iglesias, aquí, estigui reivindicant paradoxalemnt cap mena d’impostura artística, sinó tot al contrari; però, a la meva manera de veure, allò que era absolutament i ostensiblement premonitori en aquella opera prima és l’efectisme enlluernador, el malabarisme virtuós, tant del guió com de la posada escena, que no aportaven es pot dir res -aparositats a part- a la història que explicaven. És a dir, si ho desconstruíssim i ho remuntéssim linealment, quedaria una coseta molt i molt convencional, temàticament parlant. La pirotècnia formal, en no adobar el contingut temàtic, esdevé simple retòrica buida. A mi em sembla que aquest és el problema d’Amores perros, en bona mesura reproduït a 21 grams  -tot i que, en aquest cas, la pel·lícula s’obri de forma interessant a la vida, als matisos de l’ànima i la condició humana i el vigorós i elaboradíssim treball de direcció vagi enllà del delit d’impactar visualment-. Que fos cinema sobre pobres, Amores perros, a la manera del cinema "dels rics" diria que és una acusació més escaient a l’impostor Walter Salles, que a El jardiner constant, va ser capaç de filmar la misèria de l’Àfrica amb una estilització distanciadora i embellidora, a la manera d’una estampeta mariana de monja integrista parlant de les "missions".

Hi ha un simplisme esquemàtic en tots els guions de Guillermo Arriaga: irritant en extrem -al damunt, didactista- en el de Los tres entierros de Melquíades Estrada, de Tommy Lee Jones, com hi és en els que ha escrit per a Alejandro González Iñárritu. Sempre juga a establir contrastos entre els elements argumentals -i a voltes dramàtics i temàtics- que emfasitza a base d’aïllar-los cronòlogicament i espacialment, per mor de la fragmentació amb què construeix el relat. Uns contrastos, unes contraposicions, que no sempre resulten prou eloqüents, sovint d’una intencionalitat previsible, a vegades d’una gran migradesa intel·lectual. . A Babel, també. Una altra qüestió és que, en aquest darrer film siguin més prolífics i fins més escaients l’estructura trencaclosques, el joc amb el temps i els espais, etc; però, encarar canalla ianqui i mexicana, fent-los passar a banda i banda de frontera, és tan simple i esquemàtic -de didactisme pamfletari, diria jo- com agafar el feixistot guàrdia de fronteres nord-americà -al film de Tommy Lee Jones- i fer-lo passar a l’altre cantó. És evident, doncs, que en aquest punt  no coincideixo gens amb Eulàlia Iglesias.

No. Francament, no crec que Babel sigui ni vulgui ser el Gran Drama de l’Era de la Globalització, com afirma Iglesias. Més aviat, me’l prenc com un dels primers intents de tractar seriosament sobre el món pretesament global. I aquí ve la paradoxa. Es dóna el cas que l’estil del tàndem Arriaga-González resulta escaeint per parlar d’aquesta qüestió, encara que s’hagi revelat anteriorment com un formalisme tan encisador com inútil, quan no emmascador d’una notable buidor. La paradoxa s’explica també perquè, pel·lícula rere pel·lícula, la inquietud humanista del tàndem Arriaga-Gutiñerrez ha anat prenent més cos, s’ha fet més ostensible, els ha donat un xic més de profunditat i Babel és el seu tercer llargmetratge.

En conclusió, no puc considerar deshonesta Babel, com tampoc no en puc considerar Crash ni Billy Elliot. Sí, en canvi, que blasmo èticament Salvador i El jardiner constant. Dels arguments d’Iglesias, sobre la deshonestedat fílmica, no en comparteixo el que per a mi són prejudicis ideològics i sí m’avinc perfectament amb el que tenen de descripció d’un denominador comú a determinades pel·lícules. M’identifico totalment en el que les seves paraules tenen de "rebot" contra un estat d’opinió acrític, llagoter i emparat superficialment en el progressisme que s’atorga a determinades produccions culturals. Novament, però, no podem fer pagar a les pel·lícules concretes la hipocresia, la falsedat, l’esnobisme, la carcància disfressada de "progre" de certs mitjans de comunicació i dels seus acòlits seguidors.

I finalment, no, tampoc, no cauré en el parany -per a mi esgarrifós, ximple, culturalment detestable- de qüestionar sistemàticament el cinema d’autor i llançar-me a una eixelebrada defensa del cinema comercial per a tots els públics o de la radicalitat gratuïta de cap suposat autor. Això, a algunes publicacions especialitzades de renom mundial i a algun crític de casa nostra d’estar sempre à la page, els ha anat "molt bé" per fer com els productors "deshonestos": buscar el seu mercat; però ens ha anat molt malament, a tots, des del punt de vista intel·lectual i cultural. Afortunadament, d’acord amb el tarannà que la caracteritza, Eulàlia Iglesias ja matisa que ella, també en aquests casos, calibra en la justa mesura els resultats finals.

La crítica sencera d’Eulàlia Iglesias, amb tota l’argumentació ben estructurada, podem llegir-la a la pàgina 27, del número 10 de Benzina (desembre de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!