Club 7 Cinema

Imma Merino, en el seu article de Babel, publicat al full de mà del Cinema Truffaut -sala que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Girona- centra l’atenció inicialment en el guió de Guillermo Arriaga, que qualifica d’artefacte narratiu. Remarca que, com a Amores perros i 21 grams (..), un accident repercuteix en diverses vides relacionades pel demiürg Arriaga, si bé , en aquesta ocasió -assenyala-, la repercussió, a la manera d’un "efecte papallona", abasta personatges de diversos llocs del món (..) perquè Babel vol parlar d’un món globalitzat. Merino repassa diversos aspectes de la globalització que mostra el film: unes diferències socials brutals, (..) les fronteres (..), les dificultats de comunicació (..). I ens recorda que tot, absolutament tot, ve d’aquell accident i les seves conseqüències, extremades per un guió amb voluntat demiúrgica de controlar tots els fils estirant-los; un guió -afegeix- en què la fatalitat (..) sembla formar part de la visió sobre la condició humana de González Iñárritu i el seu examic Guillermo Arriaga. Enllestint aquesta primera part de l’article, Imma Merino parla de com veu d’ambiciosa aquesta pel·lícula i afirma que aquesta ambició du a una visió contrastada de la pel·lícula. A continuació, la crítica planteja alguns elements clau en la polèmica que mou Babel. Exposa que la voluntat d’abordar grans temes socials provoca un interés afegit, però també la sospita que és una coartada (..); que la complexitat narrativa  del film  inspira una admiració (..), però també una resistència davant la possible arrogància de qui controla tant els personatges i les situacions (..); que hi ha el reconeixement del talent visual de González Iñárritu, però també la possible consideració que les seves formes s’han polit a la recerca del gran públic (..). I, per tot plegat, Merino conclou que aquesta és una pel·lícula per discutir-la.

L’escrit sencer d’Imma Merino, al full de mà del gironí Cinema Truffaut, el podrem llegir (quan l’hagin carregat al web del Cinema Truffaut) clicant aquí: Babel / Merino / Cinema Truffaut. Per cert que el lector hi trobarà una comentaris sobre el fet de veure aquesta pel·lícula -lingüísticament babeliana- en versió original, justament al voltant del fet que la projecti una sala com el Truffaut, dedicada a la versió original.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Quim Casas (Èxit, suplement setmanal d’El Periódico, 28 de desembre de 2006 – 3 de gener de 2007) opina que la fòrmula del tàndem Alejandro González Iñárritu (director) – Guillermo Arriaga (guionista) ha estat bé en Amores perros i 21 grams, però ja mostres visibles signes d’esgotament -diu. Considera que collen una mica més les estructures narratives (..) sense arribar a l’extrem de 21 grams. Remarca que el cineasta mexicà torna a centrar-se en les ferides físiques i morals del nostre temps, ara aferrant-se a una mirada crítica sobre la globalització. Comenta la manca d’originalitat de l’efecte papallona que presideix la idea narrativa del film, per bé que assenyala com ho espesseix el concepte de muntatge en paral·lel característic de González Iñárritu i el fet que, aquí, hi ha un punt de vista unívoc que mai no es deixa.

Francament, com ja he dit anteriorment (cliqueu aquí: Altres veus: Babel (rèplica a l’article d’Eulàlia Iglesias a Benzina núm.10)), per a mi, el problema no és que s’hagi esgotat "la fòrmula", sinó la fòrmula mateixa. Més aviat al contrari, considero que a Babel és quan resulta més escaient, per mor de la globalització de què tracta i perquè un cert gruix humanista en els autors fa que l’artifici formal no resulti pas tan buit ni trampós.

La lectura de la crítica de Quim Casas, a la pàgina 23 d’Èxit (28 de desembre de 2006 – 3 de gener de 2007).

La bastonada que Àngel Quintana engalta a Babel du per títol "La falsa quimera d’un cinema global"(El Punt, 29.12.2006). Considera Quintana que Babel sembla que vulgui erigir-se, en aparença, com la primera proposta del cinema global. Això li permet afirmar, tot acabant l’article, que en els moments finals (..) Babel es desglobalitza i acaba sent un simple producte convencional. Abans de tot això, però, el crític i professor gironí s’ha preguntat retòricament si és possible fer un cinema sense fronteres que reflecteixi els nous reptes del món globalitzat. I, com a autoresposta, parla de la paradoxa d’un cinema global, quan -segons ell- la capitalitat de Hollywood se sent amenaçada i els capitals destinats a la producció són transaccionals. Troba un reflex de la por que això provoca, en el fet que els nord-americans hagin encarregat el remake d’ Infernal Affairs a Scorsese –Els infiltrats– en lloc d’assumir-ne la distribució. Posat a descriure Babel com a proposta d’un cinema global, Quintana esmenta els diferents representants de l’"star system" global (..) amb què se’ns vol mostrar com en un món diferenciat hi ha alguna cosa que enllaça els éssers humans i estableix vincles entre les cultures. I ens fa notar que aquí no es parteix d’un joc minimalista a la manera de Night on earth, de Jim Jarmusch, sinó de l’ambició estilística. I a continuació, parla de l’ambició del cineasta que, segons ell, fa que Babel acabi embolcallant-se d’un seguit de recursos excessivament tramposos que treuen credibilitat, força i interés a la proposta:  (..) Arriaga es proposa convertir el relat en la principal atracció forçant fins el joc de casualitats; (..) un relat fragmentat en què, a mesura que avança, tot acaba quadrant; (..) al costat de la trampa narratiba es va construint una trampa dramàtica provocada pel desig de jugar amb l’adrenalina de l’espectador; (..) ens anem endinsant en un seguit de circumstàncies que fan que el drama funcioni per acumulació, sense cap subtilesa.

Permeteu que faci el comentari d’aquesta crítica d’Àngel Quintana, tot deixant-ne per d’aquí a una estona el darrer paràgraf -tan lúcid com molt discutible-. Penso que és objectivament cert que Babel parla de la globalització; però em sembla una pura interpretació, una simple especulació crítica afirmar que aquesta pel·lícula vol ser una proposta nascuda del cinema global. De grans produccions filmades a diversos punts del planeta, amb actors de països diferents, n’hi ha força al llarg de la Història del Cinema -que Quintana coneix bé com pocs, per cert- molt abans que aparegués el terme "globalització". De fet, l’amic crític es cura en salut i ja diu que "sembla" que la pel·lícula vulgui erigir-se en (..) cinema global. Passa, però, que a partir d’aquí diria que no hi escau tot el que comenta sobre Hollywood i la globalització -per demés, també discutible, atesa l’absoluta hegemonia mundial del cinema nord-americà i la capacitat d’aquella manifestació capitalista (el capital no té pàtria i des del final de la II Guerra Mundial, menys!) per liderar les transformacions tecnològiques que han de prendre-li el relleu… i, si fan una versió "ianqui" dels films asiàtics és una simple qüestió de mercat intern, la base econòmica superpotent del seu imperi -també versionen comèdies franceses i fins un títol de l’austríac Michael Haneke!-. És curiós que, quan Àngel Quintana parla de com Babel tracta les diferències en aquest món global, sembla que hàgim vist dues pel·lícules diferents (podreu comprovar-ho si teniu la paciència de llegir el que he escrit, sobre això, clicant aquí: Babel / Vador ). Bastant més d’aord estaria en el que ell anomena "trampa narrativa", pel que té de forçat i de malabarismes el guió d’Arriaga; en canvi, no sé pas de què parla Quintana quan assenyala una "trampa dramàtica", ja que si tot el parany és que funcioni per acumulació… francament, em sembla que, en aquest punt, no hi ha un veritable argument posat sobre la taula de la mateixa manera que em resulta establert a priori que els recursos tramposos treguin credibilitat, força i interés a la proposta ( en cap moment de l’article de Quintana m’ha semblat percebre que la "proposta" li hagués despertat prèviament cap mena de "credibilitat", "força" ni "interés" que aquests suposats recursos li facin perdre).

I arriba el paràgraf final, "diabòlicament" lúcid, que ara sí reprodueixo: La gran decepció -diu, en un altre apriorisme expeditiu- sorgeix, però, en els moments finals, quan descobrim que la pretesa proposta global -Quintana rendibilitza bé la seva pròpia retòrica– castiga els desvalguts i salva els de sempre. I s’explica: l’espectador pot respirar tranquil perquè els actors de Hollywood troben el paradís mentre els nens marroquins i la cangur mexicana acaben a l’infern -diu, insisteixo, "diabòlicament" lúcid. Certament, el final plantejat així s’avé molt a la tradició happy ending  del cinema de Hollywood. Ara bé, com que per a mi, no es tracta de cinema global, sinó de cinema fet per mexicans i nord-americans sobre la "globalització", plantejo si no fóra fals que els nens marroquins i la cangur mexicana trobessin el paradís, si no fóra inversemblant que el nord-americà no es beneficiés dels privilegis proteccionistes que li atorga ser de la part rica d’aquest món desigual… i dels japonesos, de com queden els japonesos, com és que no en diu res? Els nipons, en aquest film, també estan adscrits a la part privilegiada de la Terra.  Segurament és veritat que González Iñárritu ha tingut en compte la convenció made in Hollywwod en aquest final; però no ha traït la panoràmica crítica que ens ha estat oferint sobre el món globalitzat, més aviat a l’inrevés, amb aquest final l’ha confirmat.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, la podem llegir clicant aquí: Babel / Quintana / El Punt

He de reconèixer que em fa mandra haver d’estar defensant Babel, que -com heu pogut llegir al meu article- tampoc és que em faci gaire peça; però les meves discrepàncies amb la majoria de garrotades que se li etziben, amb els arguments que es fan servir, és el que em mou a replicar-los. No cal dir que, per ara, amb qui coincideixo més és amb Imma Merino, que de manera ponderada, crec que ha sabut destriar-ne els aspectes més positius dels que resulten més negatius. I la feina no se m’ha acabat aquí. Sobretot, estic esperant l’atonyinada que presumiblement li clavarà Carlos Losilla, a l’Avui. I, per descomptat, gairebé friso per llegir què en diu la veu lliure, jove, sempre fresca de Judith Vives. I en Víctor Alexandre, etc. 

Actualització (31.12.2006)

Una entrevista a Alejandro González Iñárritu l’ha publicada l’Avui del 29 de desembre de 2006. Elisabet Cabeza li planteja qüestions clau de les que es debaten al voltant de Babel. El cineasta mexicà li explica com va nèixer la idea de fer la pel·lícula, li parla del títol que li ha posat, li reconeix la dificultat en fer aquest projecte i de l’experiència de direcció que ha significat per a ell -els diferents estils, la implicació en diverses etapes artístiques del film, etc.- Cabeza li planteja clarament un dels retrets polítics que se li fan: Hi ha un posicionament polític per part seva -li formula Elisabet Cabeza-, des del moment en què el drama enforteix els protagonistes del Primer Món i, en canvi, acaba en tragèdia per als del Tercer. Directa, clara, és la pregunta. I la resposta? González n’esquiva l’embat, però la recondueix, jo penso que força correctament, cap al que és la pel·lícula,: explicada des de la realitat i des del Primer Món. Inevitablement, Cabeza li ha de preguntar pel guió saltironer de Guillermo Arriaga i ho fa en termes de si això és o no marca de la casa. La resposta, em sembla que no se la creu González Iñárritu ni begut: No penso mai en termes d’estructura, penso en les històries i si es beneficien dels salts narratius, només llavors les aplico, però no considero que sigui el meu estil. Vés, no ens n’havíem adonat: a què li diu estil, ell? No és, aquesta manera fragmentada, comuna a tots els llargmetratges que conformen el nucli important de la seva filmografia? Potser vol dir que, ara que han partit peres amb el guionista, les seves pel·lícules ja no podran ser-ne, de trencaclosques i que, efectivament, ens adonarem que, fins ara, havia estat essencialment un "posador en escena" dels guions d’Arriaga. Veurem! Per cert, aquesta resposta la completa tot parlant del paper del muntatge i altres parts de l’elaboració fílmica.

Trobarem l’entrevista d’Elisabet Cabezas a González Iñárritu, clicant aquí: Babel / Cabeza / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2006 > desembre > 29 > Cultura i espectacles)

Actualització (07.01.2007)

"Distant i superficial retrat de la globalització" és el títol eloqüent que Judith Vives ha posat al seu article sobre Babel (Espaiisidor.blogspot, dimecres, 3 de gener de 2007). Diu que el director hi vol oferir un gran fresc sobre el dolor, la incomunicació i les fronteres visibles i invisibles que separen els éssers humans. Considera que entrelligar les tres històries situades a tres parts del món respectivament allunyades respon més a la voluntat d’enlluernar l’espectador amb els enginys del guió que no pas a una necessitat narrativa real i conclou que Alejandro González Iñárritu ha preferit prioritzar les formes al fons i s’explica. Vives reconeix que el director assenyala moltes qüestions interessants, però que no hi acaba d’aprofundir en cap i desaprofita les ocasions de mostrar el seu compromís o ser crític. Abans, perd el temps amb plans tan impactants visualment com inútils.  Finalment, exposa que la superficialitat acaba fent de Babel una pel·lícula (..) massa freda i distant.

Em fa l’efecte que d’allò que jo en dic simplisme i esquematisme, Judith Vives en diu superficialitat. En tot cas, no em sembla que discrepem gaire en l’anàlisi del fons temàtic de la pel·lícula, llevat que potser, de les qüestions de què tracta Babel, ella encara n’esmenta més que jo. I que no en remarca l’humanisme. Però Déu-n’hi-do la coincidència pel que fa al fons. En canvi, poc que valorem igual la forma, sobretot la posada en escena. Tanmateix, em sembla una de les crítiques més raonades que, sobre Babel, he llegit aquests dies. I remarco RAONADES; ja que, poc que s’allunya gaire, per exemple del discurs d’Àngel Quintana o de Carlos Losilla, però em sembla que el judici d’intencions i/o prejudicis, en Judith Vives tenen una importància secundària, ja que ella prioritza la reflexió, a partir d’una anàlisi. És a dir, valora la pel·lícula. És a partir de la pel·lícula, que parla. I això s’agraeix molt, perquè ens ajuda, als lectors i espectadors, a pensar, a raonar.

Des de la discrepància, us recomano que llegiu l’article sencer de Judith Vives al seu bloc(que és breu, àgil, clar, concís, com sempre en els que fa ella), clicant aquí: Babel / Vives / Espaiisidor.blogspot.com 

Actualització (18.02.2007)

Víctor Alexandre (Victoralexandre.cat, 12.01.2007) considera Babel francament interessant (..), una obra sobre l’abisme de la confusió,  i qualifica de magnifñics tant el mosaic de personatges repartits en tres continents, com l’apopologia de la trascendència de tota acció humana. Destaca que la pel·lícula parli de les fronteres interiors, de les dificultats de comunicació, de l’ocultació d’emocions i del pànic que ens genera la consciència de ser vulnerables. Remarca com, a Babel, només el dolor té prou força per unir les persones independentment de tot el que pot separar.los.

La crítica sencera de Víctor Alexandre, clicant aquí: Babel · Alexandre · Victoralexandre.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!