Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Arropiero, el vagabund de la mort”
Arropiero, el vagabund de la mort (Arropiero, el vagabundo de la muerte), de Carles Balagué.
La força del documental ‘Arropiero. El vagabund de la mort’ rau en el fet que Carles Balagué no es conforma a mostrar les desventures d’un assassí psicòpata, sinó en tot allò que la pel·lícula deixa intuir fora de camp sobre la policia i la justícia en l’època franquista (Àngel Quintana, El Punt)
És un encertat relat sobre la condició humana, sobre una època molt concreta de la nostra història –el tardofranquisme– que ens parla de les fissures d’un sistema incapaç d’entendre per què genera monstres (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)
El documental, mentre segueix l’estela d’aquest lamentable “tour” de la bogeria, no dubta en apuntar la no menys lamentable manera en què la burocracía judicial va actuar en aquest cas en concret (Carles Ribas, Full de mà del Cinema Truffaut)
Carles Balagué prossegueix en la seva indagació de la crònica negra espanyola –després de ‘La Casita Blanca’ i ‘De Madrid a la Lluna’– amb una remarcable voluntat didàctica que neix de la fragmentació d’una desena d’opinions diferents i complementàries sobre aquest personatge obscur i oblidat dels últims anys del franquisme (Quim Casas, iCult)
Balagué és un narrador, un hereu del cine negre americà que alhora s’inscriu en la tradició barcelonina del gènere (Carlos Losilla, Avui)
“Semblava impossible que a l’Espanya franquista aparegués un assassí de pel.lícula americana. Ni la justícia ni la policia van saber què fer-ne” (Carles Balagué, en declaracions que recull Cristina Savall, iCult)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles i la reproducció íntegre del text de Carles Ribas, anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO © Baditri Arropiero, el vagabund de la mort, de Carles Balagué
Altres veus: “Arropiero, el vagabund de la mort”
***
CRÍTIQUES I RESSENYES.
Àngel Quintana (El Punt, 25.01.2009): El psicòpata silenciat.
Xavier Sáez (Time Out Barcelona, 22.01.2009): Arropiero, el vagabund de la mort.
Quim Casas (iCult, 23.01.2009): Crònica negra espanyola.
Carlos Losilla (Avui, 29.01.2009): Les cares de la veritat.
Carles Ribas (Full de mà del Cinema Truffaut, 23.01.2009): Una lliçó de criminologia [podeu llegir l’article sencer, al final d’aquest post]
***
ALTRES ARTICLES.
Carles Balagué reconstrueix a ‘Arropiero, el vagabund de la mort’ la sinistra història del pitjor ‘psycho killer’ espanyol. Cristina Savall presenta aquest film sobre Manuel Delgado Villegas a qui defineix com a Solitari, analfabet, dislèxic, orfe de mare, una infància plena de penúries, exlegionari, alcohòlic, megalòman, rodamón, necròfil, donant habitual de sang, bisexual i admirador de Cantinflas (iCult, 23.01.2009)
Vides i biografies. Esteve Riambau parla d’ Entre les murs, de Laurent Cantet i Arropiero, el vagabundo de la muerte, de Carles Balagué (Avui, 17.01.2009)
***
Article de Carles Ribas (Full de mà del Cinema Truffaut, de Girona):
Una lliçó de criminologia
Prototip de l’individu que sent veritable passió per allò que realitza, el barceloní Carles Balagué sembla haver establert una mena d’amor etern amb el fet cinematogràfic: distribuïdor de tot un ventall de grans clàssics del cinema, exhibidor que sap mimar com ningú els films que es projecten (naturalment, en versió original subtitulada) en aquesta nineta dels seus ulls anomenada Cinemes Méliès, a Balagué només li mancava posar-se rera una càmera per, d’aquesta manera, establir a perpetuitat aquest vincle tan intens que sempre l’ha unit amb el cinema. Tot i que fa anys que mostra la seva faceta de director, fou en el moment que va abandonar la ficció per a centrar-se en el format documental quan la presència de Balagué com a cineasta va establir un pas endavant en la filmografia de les nostres contrades. Primer amb “La casita blanca”, després amb “De Madrid a la Lluna”, Balagué va deixar ben clar els llocs comuns que l’interessaven i, sobretot, de quina manera calia apuntar envers aquestes coordenades. Fascinat per una determinada època del nostre país -els anys seixanta- i per la sal i el pebre que amanien aquests anys grisos en forma de crònica negra, el cineasta barceloní va saber jugar amb tots els elements que tenia a l’abast per a parir un parell de documentals més que dignes. Calia, però, una cirereta al pastís, una passa que anés més enllà, un document rodó que “Arropiero” ha aconsegut assolir.
Manuel Delgado Villegas, conegut amb el malnom de “Arropiero” pel fet que, de petit, ajudava al seu pare a vendre aquesta mena de licor de figues, es pot considerar el major assassí en sèrie de la història de l’Estat Espanyol. Balagué ens presenta aquest personatge en el precís instant en què els policies d’aleshores també el conegueren. Concebuda a base de “flash-backs” reals, la història de Manuel Delgado prèn forma en el moment en què és arrestat i acusat per un crim que presumptament ha comès tot tornant a la seva terra, al Puerto de Santa María. Poc es podien pensar aquells investigadors que acabaven d’obrir una mena de capsa de Pandora: en Manuel, satisfet com ningú de les bogeries que havia comès, no tant sols va confessar aquest crim, sinó quaranta set més al llarg de la seva existència. D’aquesta manera, Balagué condueix el relat mitjançant les entrevistes, entre d’altres, dels policies que acompanyaren a l'”Arropiero” pel llarg i ample de la geografia de l’Estat Espanyol amb el dubte posat entre cella i cella de si veritablement aquell individu havia comès els horrors dels quals es vanagloriava. El documental, mentre segueix l’estela d’aquest lamentable “tour” de la bogeria, no dubta en apuntar la no menys lamentable manera en què la burocracía judicial va actuar en aquest cas en concret.
L’Arropiero, en el fons, no va deixar de ser un producte o, més ben dit, un monstre generat per l’època en què li va tocar viure: ingressat a perpetuitat en un hospital psiquiàtric, deliberadament oblidat per uns estaments que s’havien d’encarregar de dictar sentència, de mostrar la seva opinió, per un cas farcit de patetisme, el temps va condemnar a l’oblit el seu polièdric caràcter i les seves execrables accions.
Per sort, cineastes com Carles Balagué ens retornen el pitjor del nostre passat a través d’un dels millors documentals elaborats en el nostre present.
Carles Ribas
Cinema Truffaut
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!