Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Algunes notes sobre “Miele”, de Valeria Golino
Si us interessa, podeu llegir també el comentari que n’he tret, publicat al Full de mà del Cinema Truffaut, de Girona: Una afirmació de vida.
FOTO © Jour 2 Fête Miele, de Valeria Golino
Pel·lícula tan digna com petitoia.
Valeria Golino debuta —amb producció de l’actor Riccardo Scamarcio, entre d’altres— arrossegant força tics del cinema “made in Italy” i demostrant un notable interès a jugar amb el so i la fotografia en la seva posada en escena.
Tradicionalment les produccions italianes solen donar un paper ostensible a musiquetes que acompanyen les transicions entre escenes: Golino s’hi ha ben avingut! Això sí, incardinant-ho amb el seu treball expressiu amb el so de la pel·lícula. No del tot reeïxit, certament, i en absolut innovador; però lloable. Per exemple, la protagonista escolta música amb uns auriculars i la cineasta recorre a la tècnica de passar del so ambient al que escolta realment la noia, per a canviar el punt de vista narratiu. Amb aquesta mena de recurs perfila més el personatge d’aquesta dona d’uns trenta anys que ajuda malalts terminals a morir: en reforça el tancament anímic —com quan es capbussa al mar del davant de ca seva i neda, passant del brogit al relatiu silenci subaquàtic—.
Dins del fluïd narratiu de la pel·lícula, Golino introdueix puntuals jocs amb els elements que conformen la fotografia. Pel que diuen, és una bona aficionada a la fotografia. En qualsevol cas, no es pot pas dir que tot el metratge —ni molt menys— s’hagi beneficiat d’aquest intent d’expressió plàstica; però sí alguns moments prou encomiables, com quan veiem Jasmine Trinca entrant en un habitatge a contrallum i, a mesura qua avança per l’estança, la llum “natural” li va il·luminant la cara; o les diverses ocasions en què fugisserament, subtilment, les ombres del personatge fan acte de presència…
Si l’actriu convertida en directora vol seguir una carrera de cineasta, aquests brots d’interès estilístic més valdrà que els maduri i assumeixi plenament.
El relat de Miele, comporta encara una altra decisió de posada en escena que condiciona totalment el resultat fílmic: el moviment. La protagonista no para: viatja a Mèxic (..); ara és a una ciutat per a atendre un client, ara a una altra i quan no, a la seva Roma; és al pis del pare, a ca seva, al pis del suïcida que li ha contractat els serveis…
A partir d’aquestes decisions de posada en escena, Valeria Golino parla de la vida, contraposant-la a la mort. El personatge de Jasmine Trinca ajuda la gent a morir, amb empatia però sense deixar-se arrossegar —fins que s’esberla—. El contacte amb l’home suïcida li permet parlar del que fa, del delit de viure dels malalts terminals a qui ajuda a morir, de com fan el pas perquè no suporten més la vida que els ha tocat… Ella mateixa es mou intensament entre la vida i la mort: combina l’eutanàsia amb fer l’amor, anar amunt i avall, banyar-se..; té por a la seva pròpia mort (..). I el suïcida que ha conegut és un misàntrop. Més que una coneixença, aquests dos tenen una topada (..).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!