Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
A cop calent: “La immigrant”, de James Gray
Pot ser que els referents ofeguin una pel·lícula? És possible que, a base d’intencions i més intencions, l’obra resultant quedi poc airosa? Una mica força d’això li passa a James Gray amb La immigrant.
La història que explica, amb Marion Cotillard, Joaquin Phoenix i Jeremy Renner encapçalant-ne el repartiment, és la d’una dona de Silèsia (Cotillard) que el 1921 arriba a Nova York i cau en la trama d’un proxeneta (Phoenix), que la salva de la repatriació, l’acull i li permet guanyar calés per a ajudar sa germana tuberculosa, retinguda a Ellis Island. Un proxeneta especialment hàbil en untar els agents de la llei i en moure’s pel Lower Est Side -barri de jueu d’immigrats-, oferint fantasiosament el servei de les dones que explota, com la protagonista de qui s’enamora, fins al punt de voler allunyar-la d’un mag de vodevil (Renner) amb qui la noia podria fugir.
Per a ambientar-ho en l’època, el cineasta ha près visualment de referència les teles del pintor George Bellows i quadres d’Everett Shinn. Amb el director de fotografia Darius Khondji van estar estudiant fotografies en color de començament del segle XX i les polaroid en color del decorador italià Carlo Molino -que, segons explica James Gray: mostren com la tecnologia moderna pot reproduir l’estil d’aquelles fotografies de fa un segle en termes de saturació de color i de densitat dels negres-. I realment el resultat plàstic és esplèndid. Recorda d’alguna manera a decorats de musicals o fins la topografia de cert cinema “antic”…
El personatge de la immigrant, Gray l’ha caracteritzat tot pensant en actrius que han protagonitzat grans històries de dones: Bette Davis, Barbara Stanwyc, Greta Garbo… -tot i que Marion Cotillard es queda molt curta respecte a aquells monstres de la pantalla-. El cineasta explica que la va escollir quan, en veure-li el rostre, li va fer pensar en el de Renée Falconetti a La passió de Joana D’Arc, de Dreyer : a aquesta dona -diu, referint-se a Cotillard- no li cal parlar. És tan expressiva que podria ser actriu de cinema mut… I certament, amb un mocador al cap, la noia fa pensar en les estrelles del cinema mut, especialment a l’escena clau de la pel·lícula, en què es confessa a un capellà.
Per a aquesta escena de la confessió, James Gray declara que va pensar molt en Journal d’un curé de campagne, de Robert Bresson, perquè volia una cosa austera i mítica. Tot i que la pel·lícula no ha estat mai pensada només com un homenatge a Bresson. Està prou inspirada en la tradició de l’opera i el melodrama en què es busca d’arribar a una veritat superior mitjançant emocions desmesurades, de situacions dramàtiques. Per això a la banda sonora utilitzo Puccini, Gounod i Wagner.
El melodrama, Gray el deixa per a “la història”, reservant per a l’argument un monòtom reguitzell d’estira-i-arronses entre la protagonista i el proxeneta o el seu cosí, entre el delit de la dona per ser feliç i la realitat per què li toca passar, entre l’estimació ostensible del proxeneta i el fet que l’exploti sexualment, entre els vincles de família salvífics i els que duen a la tragèdia… Tot, força previsible, no gens atractiu. I així la pel·lícula no li agafa volada fins gairebé al final, quan s’esdevé l’escena de la confessió, en què “la història” passa al primer pla, el melodrama esclata amb un cert caire de tragèdia i l’obra esdevé el relat d’una redempció per amor. Sense temps perquè el vol agafat prengui dimensions operístiques ni compensi el metratge anterior.
És com si, volent representar la memòria emocional de la seva pròpia família -d’immigrants ucraïnians-; volent depurar el melodrama amb una austeritat hereva de Bresson, sense practicar un estil precisament bressonià; volent recrear una època… no hagi aconseguit que la pel·lícula com a tal tingui prou vida, fins que s’esdevé la confessió…
FOTO © Wild Bunch La immigrant, de James Gray
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!