Club 7 Cinema

Ran de l’estrena de Borgman, d’Alex Van Warmerdam, a part de la nostra cartellera, reprodueixo el comentari que en vaig publicar el 19 de maig de 2013 a Vilaweb a Canes:

El diable es diu Borgman.

Comèdia negra i d’un humor pèl surrealista, Borgman, de l’holandès Alex van Warmerdam, narra literalment la penetració del dimoni i la seva cohort al si d’una família benestant i com la van destruint a partir de les fractures interiors dels seus membres. Res que no s’hagi fet abans (i molt millor) al cinema: cal que recordem Teorema, de Pasolini?

Certament, l’estil d’aquest cineasta crea expectatives d’un tractament nou, fresc, diferent; però amb la forma no n’hi ha prou: què s’hi pretén? De què es vol parlar? Hi ha acudits enginyosos, una representació prou divertida del diable i les seves malifetes i, francament, entreté força. Però Warmerdam té problemes amb els personatges mortals, és a dir, un marit violent, una dona mentalment inestable, una filla petita perversa, la criada estranya… Confusament i amb ambigüitat, es revela incapaç de definir exactament quines fractures humanes són per les que penetra el maligne i sembla que tant se val, que només li interessen com a pretext per a poder convertir la pel·lícula en una festa dimoníaca, de les que fan xalar els fans de Sitges. Tampoc gosaria descartar, però, que amb aquesta col·lecció de tòpics sobre febleses en la societat burgesa hagi pretès dir alguna cosa sobre el nostre món: si és així, el diable se li ha endut la intenció a l’infern!

FOTO Borgman, d’Alex Van Warmerdam

---