Club 7 Cinema

Veient imatges d’ En Tom a la granja, El amors imaginaris o He mort la mare tens la sensació que Xavier Dolan s’agrada molt o, si més no, li agrada veure’s en certs posats, sobretot en relació als altres i al món. Que es deleix amb la seva aurèola de “rebel sense causa”, d'”enfants terrible”, de “jove agosarat”… Però aquest noi és intel·ligent. Un narcís, certament intel·ligent.

FOTO © Clara Palardy, a Xavier Dolan, a En Tom a la granja

---

El fet que ell mateix sigui el protagonista, el director, el guionista, el muntador, coproductor i fins el dissenyador del dossier de premsa d’ En Tom a la granja, ja fa veure tant la mena de producció amb què s’ha realitzat com el grau d’implicació personal de Dolan en el film. I sempre és un perill, quan un actor es fa tan una pel·lícula a mida. La temptació narcissista, el costat exhibicionista dels actors, pot acabar apoderant-se’n massa. No obstant això, en aquest cas no es passa de vorejar-ho, perquè les tensions, els conflictes, el dolor del protagonista (que, evidentment, encara Xavier Dolan) són les tensions, els conflictes, el dolor de què parla la pel·lícula. Ell se’n converteix en el vehicle, en l’instrument per a representar-ho, en el factor humà del drama de què parla. I així el narcís es posa al servei de l’obra, tant de la seva estètica com del seu contingut ètic i dialèctic.

És un thiller psicològic? En té coses, sí. El Tom del títol arriba a la granja de la familia del noi difunt amb qui estava aparellat i s’hi queda; atrapat, però s’hi queda. Encalçat pels seus propis sentiments, pel dol i pel flamant vincle estrany amb la mare i, sobretot, amb el germà gran del seu estimat. Entrampat en el joc malaltís, ambigu, estrany, a què el sotmet aquest germà, que l’acaba perseguint.

Un tractament realista potser hauria donat per a un curtmetratge, amb en Tom fugint corrent d’aquella casa, un cop enllestit el funeral del mort i veient la mena d’hospitalitat que gasta aquell germà gran. Però ens hauríem quedat sense el suspens que neix de l’angoixa personal (gairebé a la Hitchcock, modestament —tampoc ens passéssim, ara—); ens hauríem quedat sense les tensions emocionals que li crea la mare, delerosa de viure amb aquest amic el que no va poder tenir amb el fill desaparegut, i la possibilitat de poder compartir-hi d’alguna manera el dol; ens hauríem perdut l’estira-i-arronsa amb el germà, que per a Tom és tan una descoberta d’aspectes desconeguts de l’estimat difunt com encarar una manifestació gairebé brutal de la naturalesa humana que li és tan agressiva com fascinant —aquí hi ha qui parla d’ombra de David Lynch, no sé si n’hi ha per tant, però queda dit—; ens hauríem perdut la relació amb la mentida, dificultosa per a Tom, massa fàcil per al germà, la vida del qual és una autèntica mentida de dalt a baix, rosegat per unes responsabilitats assumides massa d’hora, que l’han allunyat del mínim gaudi i que desfoga amb la violència, no tan sols la pulsió homofòbica (amb tota l’ambigüitat), sinó la seva pregona frustració vital.

Hi ha en l’urbanita Tom també una revelació sobre la vida a pagès, com una cosa certament no prevista, trobada. És en bona manera així que s’aconsegueix el que el cineasta descriu com “evitar els prejudicis urbans sobre la vida a pagès”. La mena de relació amb les coses, amb l’entorn, amb la natura i amb els altres és diferent i, per a un publicista com en Tom, no deixa de resultar sorprenentment atractiva.

Xavier Dolan filma de prop aquesta Natura, la granja, els animals, els personatges, els seus rostres i els seus cossos, donant-los un protagonisme físic, banyat per la bona fotografia d’André Turpin i l’esplèndida banda sonora de Gabriel Yared. Les plantes i les vaques poden deixar de ser simple decorat i passar a convertir-se amb elements de tensió dramàtica; la granja pot esdevenir espai desconegut, llar d’acolliment i presó; la serenitat de la mare, un volcà de sentiments que no pot sinó esclatar; la viril presència del germà, testosterònica carcassa d’una ferida interna; l’adolescència del rostre de Tom, reflex d’una fragilitat que tanmateix es nega a ser humiliat.