Club 7 Cinema

L’ 1 de març de 2005 vaig penjar el primer apunt del blog: La noia del milió de dòlars. Dilluns, doncs, farà cinc anys que va començar aquesta aventura, primer ben tímidament, a la qual m’he acabat dedicant molt més del que mai m’hauria pogut imaginar.

Aquestes són les xifres, al moment d’escriure aquest “post”:

General

Aquestes darreres setmanes, he retrobat una relació dinàmica amb el blog, com a eina per a seguir l’actualitat, reflexionar sobre el cinema, dir-ne el que penso, seguir el que se’n publica, reivindicar el paper de la crítica cinematogràfica, bregar per la normalització del català en el terreny del cinema… En alguns moments, al decurs d’aquests cinc anys, el lligam amb el blog no ha estat ben bé així (de fet, com saben alguns amics, poc ha faltat als darrers mesos, perquè m’ho deixés córrer). Els primers mesos, a penes el feia servir com una manera més de difondre el que escrivia. Fins que un bon dia, l’amic Paco em va punxar: aquest blog -digué-, s’ha d’actualitzar més sovint! I, per acabar d’adobar, un altre bon dia, els de Mésvilaweb van decidir que podíem veure les estadístiques: des de la modèstia, constatar que se’m llegia, m’acabà d’engrescar a posar-m’hi més i de manera més comunicativa. Va començar aleshores la progressiva estructuració del blog en apartats, en vaig optimitzar els enllaços, vaig intentar mantenir un cert ritme de publicació d’apunts, vaig anar repensant el que feia… I com hi xalo! Fins al punt que “l’escriure amb feia perdre el llegir”, és a dir, havia arribat a aquell punt en què l’atenció al blog em distreia de veure pel·lícules. Per acabar d’adobar-ho, l’oferta cinematogràfica a vora casa anava empitjorant cada vegada més; les circumstàncies personals, familiars i professionals m’impedien força de fer (com abans) sistemàtics desplaçaments a Barcelona i Girona, etc. Afortunadament, tinc amics dels que t’ajuden, dient-te les coses que se t’han de dir i al moment que cal. “Vador, t’has de replantejar el blog de dalt a baix!” (..) “el blog és sobretot personal”, em va deixar anar l’amic Joan aquest Nadal. Com podeu veure, no li he acabat de fer cas en el sentit literal de la frase, perquè tot just hi he fet alguns retocs formals; però la seva intervenció ha estat clau perquè no hagués de deixar el blog. N’he esquivat prou “l’addicció”, retrobant-lo com a eina personal per seguir el cinema, havent-me imposat reeixidament la recuperació de l’hàbit de veure pel·lícules. He recuperat una altra proposta de l’amic Paco, que fa un parell d’anys em va dir “hauries de posar-hi comentaris prou immediats a la visió de les pel·lícules, sense esperar a escriure’ls més elaboradament”: d’allà neix el flamant apartat del blog “A cop calent”, sense tanmateix renunciar al comentari més llarg quan s’escaigui. Com que, per altra banda, ara no puc garantir tantes “fitxes” com feia, he potenciat els resums setmanals dels articles i els he incorporat també a les fitxes que pengi. Igualment, l’apartat “Altres veus” és ara una manera que tinc de llegir el que s’ha publicat sobre un film concret i ha deixat de ser un recull d’enllaços i referències (que es tenen perfectament localitzats als reculls setmanals). Ran de Berlín 2010, he redefinit les “fitxes” dels films que participen en festivals, fent-les més específiques i, per tant, diferenciant-les del que són les “fitxes” normals i he començat a reestructurar els apartats dedicats als festivals,  fent més fàcil la localització dels apunts i facilitant-me la feina.

I ara, amb la dona i per celebrar aquests cinc anys, veurem La dolce vita, de Federico Fellini, asseguts als mobles que ens hem comprat per a poder estar més còmodes veient (també) pel·lícules al televisor que acabem de canviar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!