Agafada al vol

L’atenció va cara. Tenim tantes finestres obertes a les realitats virtuals i a les tangibles, a les properes i a les allunyades que necessitem fer neteja constantment. Les informacions ens entren pels sistemes sensorials i al cap de no res les esborrem; sense parar. Només retenim allò que se’ns infiltra més cap endins de tot.  A més, ens impacten les idees que ens han preparat expressament per a ser recordades; una part de les quals constitueixen els referents que compartim amb els altres.

Al vermut de diumenge d’aquest migdia se’ns ha plantat a taula una parèmia que compartíem amb la S. L’ha dita ella i jo també l’havia sentida a casa sovint: “No coneixes prou algú fins que no t’hi has menjat un quintar de sal”¹. Vet aquí la funció de les frases fetes: que les idees contrastades amb una llarga experiència no es perden pel camí; que la saviesa popular es mantinga. Si ens hi parem a pensar un moment, de seguida ens adonem que aquestes expressions tenen el mateix efecte que els eslògans en l’àmbit del màrqueting —”Rexona no t’abandona”— o els lemes en les campanyes per a potenciar actituds a favor o en contra d’algun aspecte de la vida social —”El català, cosa de tots”. En la frase de la sal hi ha dues nocions implícites: primera, costa molt arribar a conèixer algú i, segona, és possible arribar a conèixer algú. Sobre la segona podríem fer-ne una llarga digressió, que ara no farem.

En aquest tipus de sentències trobem dipositada, per tant, una part de la cultura que hem heretat. Ens volen alliçonar o vehiculen una estratègia per a afrontar alguna dificultat. Algunes paraules concretes també representen petits receptacles de les formes de vida en què van ser concebudes. Quintar en seria un exemple.  En aquest cas significa “unitat de pes emprada antigament, equivalent a 4 roves o 104 lliures, que són 41 quilos, aproximadament”, segons el DIEC2. Ningú compta per quintars a hores d’ara perquè la inexactitud no resulta gens útil en el món mil·limètric en què ens movem. Amb tot, per entroncar les dues perspectives, he calculat el temps que representa que tardes a conèixer algú: tenint en compte la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut², que diu que no s’han de sobrepassar els 5 grams de sal al dia, tardaríem uns 22 anys a conèixer prou la persona amb qui la compartim. Dit d’una altra manera, necessitaríem més de 8.000 dies per a saber quin peu calça!

Us confesso que les paraules que ens evidencien que la descripció de la realitat depèn de les referències usades en cada moment em semblen molt útils. Trobo que ens fan prendre consciència que, al capdavall, som només un puntet minúscul en una línia que continua avançant.

—

¹ Vegeu-ne diferents versions a Paremiologia catalana comparada digital
² Vegeu recomanacions sobre el consum de sal al Canal Salut

Fotografia de Lawrence OP a Flickr