Agafada al vol

Diuen que diuen. Jugar al joc del telèfon confirma que el que som capaços de repetir d’allò que acabem de sentir pot semblar-se com un ou a una castanya. En la mateixa línia, l’aprenentatge oral d’una llengua fomenta la inventiva. Fem el que podem i gràcies.

No cal escarrassar-se gaire a demostrar aquesta observació. Per exemple, les persones grans són especialistes a transformar les paraules noves que no han format part del seu repertori des de tota la vida. Algú recorda com era popularment conegut fa uns anys Clark Gable? Ara mateix, qualsevol de nosaltres som capaços de mig inventar-nos les llengües estrangeres, si convé. Quan cantem lletres en anglès o en macedoni, imitem amb més o menys perícia sons que no formen part del catàleg fonètic en què hem estat entrenats. Sort que normalment ningú no ens posa nota quan ens atrevim a tastar la fonètica forana. Però al cap dels anys, d’aquest atreviment, n’hem acabat incorporant efectius per a la nostra llengua. Els mots que ens han vingut de lluny han entrat semblant poc o molt a la font original.

Penso tot això perquè m’he vist perduda avui. Volia parlar d’una peça lèxica molt peculiar que corre pel meu poble i per algun altre poble de la vora. L’ha posat en dansa ma filla aquest cap de setmana i m’ha semblat fenomenal que la tinga tan a mà. Li vaig preguntar si sabia on era l’aspiradora perquè teníem una estesa de rendilla al racó del llum de peu i em va respondre que “aquella aspiradora era de pitiflam i que més valia recollir-ho amb la granera”. Jo m’emociono discretament quan passen aquestes coses. Per això, he volgut recollir l’anècdota aquí i, de passada, trobar el camí fins a l’origen d’aquest mot enigmàtic.

De totes les fonts lexicogràfiques on el podia buscar, no apareix en cap ni una. El cercador l’ha trobat, miraculosament, en la lletra petita de l’article Vocabularis dialectals a Internet d’Albert Aragonés Salvat com a exemple d’insult. Jo no li assignaria aquesta categoria pels usos que he sentit al meu voltant. En canvi, diria que equival a cosa de poca consistència, que no té gaire força ni gaire envergadura. Una aspiradora que no xucla prou fort té tots els números per a rebre aquest distintiu, doncs. A banda del significat, el que m’ha intrigat realment és d’on deu vindre aquest vocable. I aquí he fet treballar una mica la meua imaginació per a relacionar aquest mot amb alguna cosa que n’explique l’origen. Tinc una hipòtesi. La gent de l’Ebre anaven a veremar a França fa força dècades. En tornaven amb aires nous i, segurament, amb alguna expressió que se’ls havia quedat enganxada als cabassos o a les butxaques dels pantalons.

Així doncs, a mi em fa gràcia pensar que pitiflam és una adaptació poc rigorosa de petite flamme [pətit flam], que funcionaria com la metàfora perfecta de qualsevol cosa que no té el vigor que caldria. A mi em sembla versemblant. Si hi ha francòfons que puguen avalar aquesta línia d’investigació, que es manifesten, per favor. Si no, continuarem fent córrer igualment aquesta criatura òrfena, encara que no aparega als diccionaris ni tinga cap avalador de pes.

I aquí s’acaba la història. Si us ha agradat, malauradament no ho sabré. I si és que no, je suis désolée.

—

Imatge de Pxhere