Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de gener de 2023
0 comentaris

Perperir

Viure intensament sembla una fita inassolible. Dormim, cuinem, netegem, aparquem el cotxe, esperem, obeïm. Això no aporta intensitat a la nostra vida. Si fos possible viure intensament seria esgotador. Agraïm que no ho és i, alhora, busquem moments fugaços d’èmfasi, que constitueixen justament el condiment de la vida. Les muntanyes que s’alcen en mig de la vall per on transitem.

He obert l’ordinador a primera hora del matí i en un missatge de Rodamots he llegit una frase que tradueix aquesta idea des del francès: “Ballar, córrer, rodolar per l’herba o caminar sota la pluja. Tot serveix per sortir de la unitat de fabricació automatitzada de pensaments. Per exemple, gaudir amb la màgia d’un cop de vent a la galta o amb l’espectacle d’un gat que s’esperesa”. La va escriure Kankyo Tannier, monja budista i escriptora francesa. Cal un cert entrenament, però, per a percebre els moments fugaços d’èmfasi que ens passen per davant dels ulls. El secret rau a parar-se a mirar.

Igualment, cal un entrenament per a percebre els mots que intensifiquen les escenes que narrem. Hi ha termes que van ser creats pel déu petit de l’ànima col·lectiva que tenen aquesta funció principal: potencien el sabor dels textos orals o escrits que emanen de la nostra necessitat d’explicar-nos. S’usen poc perquè la repetició no els erosione el perfil. Brillen en qualsevol penombra. Diria que cadascú té la seua pròpia col·lecció d’intensificadors lèxics o expressius; també alguns gestos entrarien en aquesta categoria. Algunes persones quan parlen ens enlluernen gràcies a aquell to, només perquè tenen aquell tic, concretament per aquella paraula tan particular que fan anar de tant en tant. No em passa a mi només, veritat?

De la meua col·lecció particular de rareses, us porto un vocable que probablement no conegueu. El vaig dir en l’últim sopar amb les amigues. Anàvem a brindar i de poc que es tomba una copa plena de cava. No em vaig esgolar però vaig soltar amb vehemència:

Vigila, que perperirà la copa!

Potser no seria un drama que se’n trenqués una altra però una trencadissa de vidre al mig de la taula parada per a sopar fa més nosa que servei. En tot cas, que aparegués aquest verb des del no res ja compensava l’ensurt que vaig tindre. Perperir brilla perquè es desconeix a bona part del territori. No el trobareu al DIEC. En canvi, el recull el DCVB i el DNV amb la definició de “morir d’accident o amb violència”. Fins i tot en podeu trobar algun rastre al GDLC si traieu el nas a l’entrada perir. En l’apartat d’informació etimològica ens en dona raó: “del llatí perīre ‘anar-se’n del tot, desaparèixer, morir’ (…); el verb perdé força en la major part del domini català per homofonia amb parir i, en canvi, es formà en alguns parlars l’intensiu diferenciador perperir“. Vet aquí la confirmació del que us deia: aquesta peça va vindre al món per a condimentar el plat on se la convoca.

Que a dies alliberem aquestes insignes mostres del nostre repertori lèxic particular ens hauria d’estar permès. Nosaltres mateixos, particularment, ens ho hauríem de perdonar; és tan senzill com commutar-nos l’etiqueta de la vanitat per la de l’amor propi.

Fotografia de -Spi-  a Flickr

 

Adés
17.04.2016 | 10.16
Ataüllar
10.05.2014 | 12.19
Botja
30.03.2013 | 12.15

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.