Agafada al vol

La humilitat és una virtut. I a les virtuts, ens hi atansem si perseverem en el domini de les flaqueses. Simplement, millorar és possible. Una persona pot corregir-se i una comunitat també.

Aquesta percepció és fruit de l’observació al llarg dels anys. En l’àmbit rural que conec, fa unes dècades els de la capital es miraven amb un cert aire de superioritat els vilatans de les serres i les valls circumdants, que hi baixaven a visitar-se als especialistes o que hi anaven a comprar en comptades ocasions. La conducta, la manera de vestir, l’expressió verbal i molts altres detalls delataven els de poble. Però cada vegada més, la composició social de la capital de comarca i dels voltants s’ha anat anivellant; per l’èxode cap al nucli amb més dinamisme econòmic que ha dessagnat les poblacions petites  i per l’accés generalitzat al transport, als mitjans de comunicació i a l’ensenyament.

Aquest cap de setmana, en un sopar amb quinze persones al voltant d’una llarga taula, vam tindre ocasió d’encreuar mil converses, que viatjaven de cap a cap sense parar. En algun moment, va sorgir justament el tema de la dualitat capital-poblets en el territori, a hores d’ara superada, i per descriure l’actitud altiva d’adés vaig usar aquesta expressió: “Eren bufats”. La reacció dels parlants de subdialectes diversos que compartíem vetllada va ser de perplexitat. I, en l’ànim de fer-me entendre, vaig descriure’n el sentit amb aquesta tirallonga: /kespénsensé/ i, aleshores, un esclafit de rialles va omplir la sala. Volíem una explicació, no un nou enigma! -semblaven dir, tots alhora.

L’anàlisi dels equívocs o dels malentesos és un exercici que il·lumina el ventall dels matisos i de les diferències de la llengua que compartim. En aquest cas, el significat de l’adjectiu bufat a què em referia està recollit als diccionaris generals en aquesta accepció: vanitós, satisfet de si mateix. Però, per alguna raó, sembla que no és gaire usual en bona part del territori. Pel que fa a la poca transparència de l’embarbussament corresponent a “que es pensen ser”, es tracta probablement d’una dificultat a fer-lo correspondre ràpidament amb la dicció oriental /kəspénsənsé/. 

En fi, el metallenguatge acaba sent una temàtica apassionant per a qualsevol parlant. Contínuament tenim ocasions per comprovar com ens agrada parlar de com parlem, què diem i què no diem en la modalitat lingüística que dominem.

Però, diferències territorials a banda, en el llenguatge poètic trobarem sempre un espai comú. Com en els versets enrotllats amb una agulleta de fusta que teníem preparats damunt del plat de cadascú, en aquest sopar ja memorable.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Fragment de M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés

Sempre podem millorar i la poesia és una eina que ens hi ajuda.

—

Fotografia de Ferran Jordà