Agafada al vol
Som les paraules que diem
Jas
La idea del retorn m’agrada. Es materialitza de tant en tant en un estat d’ànim: similar a aquella sensació de complaença pel retrobament d’un objecte perdut que no trobaves a faltar i que havies mig oblidat.
L’enyorança provoca el retorn. De fet, els bons records ens empenyen a buscar els mateixos llocs, a reprendre les velles amistats, a mantenir els orígens.
I la vivència del retorn fa créixer la biografia personal. Li dóna transcendència.
Aquesta setmana he anat a comprar a Tortosa, el centre comercial més important entre Tarragona-Reus i Castelló. La capital natural d’una extensa àrea rural. El referent de poblets mínims o mitjans disseminats per la ribera de l’Ebre, els costers dels Ports o de Pàndols, la franja de Ponent, l’esplanada del Delta i el peu del Montsià.
Tornar a Tortosa em porta molts records de l’adolescència. El pas per l’institut va ser un fet memorable per als estudiants que teníem un peu en les aules de batxillerat durant la setmana i l’altre en el nostre poblet durant els dies de festa. El contrast entre els estils de vida de la capital de la comarca i els llogarrets del voltant era viu en aquella època. Les distàncies eren més llargues i les comunicacions més difícils.
Ara la ciutat em sembla fàcilment abastable. La gent que l’habita és molt diversa. Tot i que no ha canviat gaire el seu aspecte, ha envellit. Però també diria que es comença a cuidar per aturar el pas del temps i s’engalana amb festes renaixentistes per fer-se visible des de lluny.
Les franquícies han anat ocupant les millors cantonades del centre històric. Gràcies a aquest fenonem alguns edificis s’estan recuperant i, per contra, la idiosincràsia dels comerços intemporals ha començat la retirada.
En una de les franquícies més populars del país, hem estat triant roba per a la nit de Cap d’Any. Als emprovadors dones de la meva generació i adolescents debatien per trobar la millor opció.
A l’aguait de la cortina d’un dels emprovadors una mare li allarga a sa filla un vestit de festa mentre diu:
–Jas, a veure com te queda este.
Potser no reconec les cares de les antigues companyes d’aula. Potser me’n creuo alguna i els trets d’ara són tan diferents dels abans que ens mirem per primera vegada. Però els mots em són familiars. Algunes expressions mig enterrades reapareixen de nou i em fan somriure.
Jas! Quant de temps que no sentia aquesta expressió, he pensat. No la diem al poble, però a Tortosa m’imagino que continua sent tan popular com sempre. I me l’anoto mentalment. Com es deu escriure, però?
La trobo sense gaire dificultat al DCVB: Forma d’imperatiu de segona persona singular amb què indicam a algú que prengui allò que li oferim; equival a «pren», «té»; cast. toma.
Fonètica: ʒás, ʤás (oriental i balear); ʤás (occidental); јás (valencià).
Etim.: de hages (imperatiu de haver), amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau).
El GDLC ens ofereix una etimologia un pèl diferent: del llatí habeas ‘tinguis’, amb valor d’imperatiu, acompanyant proclíticament algun pronom: habeas ipsum, (av)ias, ias, jas això.
Al diccionari normatiu de l’IEC en parla com si fos una interjecció: Expressió amb què s’indica a algú que prengui allò que hom li ofereix. Jas, porta aquesta carta a Correus.
En tortosí jas sona com en valencià, amb una i semiconsonàntica. Com jo, ja, iot…
En tot cas, ja sabem que és una forma intercanviable amb dues de les formes d’imperatiu de segona persona del singular del verb tenir, que en té tres de possibles: té / ten / tingues. A les terres de l’Ebre diríem: ti / tin / tingues, probablement per analogia entre elles.
Fins i tot em sembla recordar expressions redundants com aquesta:
– Jas, tin, agafa-ho!
En fi, manar ens agrada tant, veritat? que hem après a fer-nos-ho venir bé per poder reiterar una ordre fins que ens facin cas…
—
Il·lustració de Laura Borràs Dalmau
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!