Agafada al vol

La literatura oral s’ha transmès pels segles dels segles gràcies a unes poques condicions bàsiques: la memòria prodigiosa dels narradors i la seva capacitat de captar l’atenció dels oients, d’una banda, i la disponibilitat dels espectadors que no tenien una màquina per fer zàping entre mans, de l’altra.

Això s’ha acabat. Fa dies que captar l’atenció d’un petit reducte de desvagats o d’una gran audiència és una heroïcitat insòlita: una cosa que passa excepcionalment als teatres, per a la qual pagues entrada i et prepares potser amb excessiva antelació.

A les Festes Majors dels pobles es conviden pregoners que disposen d’altaveu i púlpit per fer el seu parlament a la comunitat. Potser no sempre aquest acte de comunicació és valuós i enriquidor per a la concurrència, però he tingut el plaer de poder llegir el manuscrit que va escriure el pregoner de la Festa Major de La Ravaleta de Roquetes. És un pregó que he llegit primer i que he pogut escoltar després, perquè ara tot és fàcil i possible i les noves tecnologies ens donen el do de la ubiqüitat.

El Sr. Josep Olivas Rodríguez, veí de la Ravaleta i autor del llibre ‘‘Al Cor de la Terra (el món agrari a les Terres de l’Ebre al segle XX)” és un pagès lletrat. Un pagès que parla d’història, que té un diccionari dialectal immens emmagatzemat al seu cap i que en fa gala.

En alguns fragments del seu discurs apareixen rastelleres de paraules pròpies de la pagesia, desconegudes per molts parlants joves i fins i tot en desús per als més vells.

El gust per les coses antigues, per les formes de vida dels que ens han precedit i per les paraules que gastaven s’ajunten de vegades en algun contemporani nostre. El pregoner d’enguany de la Ravaleta ens fa partícips d’aquesta sensibilitat i ens parla en el seu discurs d’una etimologia incerta: la de la paraula galatxo.

El diccionari de l’IEC no recull aquest mot, però el trobem -com és d’esperar- al diccionari dialectal d’Alcover-Moll. Amb dos significats:

|| 1. Regall, corrent d’aigua secundari, sia per bifurcació del riu, sia per a conduir les aigües de regadiu (Calasseit, Gandesa, Tortosa, La Granja d’Escarp).

|| 2. Rambla, riu sec (Benissanet).

L’inigualable Joan Coromines aborda l’etimologia d’aquest mot al seu magnífic diccionari etimològic. Diu que comparteix l’origen amb el mot aragonès galacho, probablement de l’àrab ?alî? (braç de riu) amb la terminació -atxo provinent del mossàrab.

La professora de dialectologia Àngels Massip escriu en un treball sobre etimologies que galatxo prové probablement del mossàrab. Aquesta paraula acabada en -o, com lligallo (camí ramader) o Caro, és típica de les terres ebrenques. I sovint se sent en la forma del diminitiu, galatxet, com fem sovint els parlants del tortosí.

En la narració del pregoner de la Ravaleta hi ha també lloc per a la creació literària. Explica una rondalla i quan parla del protagonista, Rafel de Cristo, ens el retrata amb una precisió impactant:

“Possiblement devia ser un home aspre i eixut, impulsiu, de mirada fonda, poc expressiu en la paraula. Aspre com la malesa que pasturava lo seu bestiar, eixut com la terra de garriga i cascalla, impulsiu com lo vent de Dalt, de mirada tan fonda com lo galatxo que es veia des de casa seua.”

Si l’hagués tingut davant quan va pronunciar aquestes paraules, hauria plorat d’emoció. Aquest tast del que són capaços de fer els nostres rondallaires no té preu.

Però el protagonisme de l’oralitat polida ha reculat i recula. Aviat potser només en les cançons ens quedarà poesia.

Fotografia del blog “L’Ebre i el bosc de ribera”.