De gaidó

Sobre el relleu de les muntanyes hi opera l’erosió; lentament, mentre el vent xiula. A les fatxades de les esglésies també s’esborren els rostres de les estàtues seculars. Al cap dels anys es dissipen molts records. S’esvaneixen algunes il·lusions amb el sotrac dels obstacles amb què ensopeguen ara i adés. L’eternitat és una ficció.

Sense moure’ns de lloc, al voltant nostre tot es transforma sense parar. Quan la pols es comença a dipositar damunt d’una paraula o d’una expressió, li falla la forma i alhora —o abans fins i tot— li flaqueja el sentit per al qual havia estat creada. Una peça que no fem anar es desdibuixa. Per això, la dificultat per a concretar què vol dir exactament un vocable ens indica que l’hem aparcat a les golfes del nostre diccionari quotidià.

Ahir era 23 de juliol de 2020. Representa que celebràvem el dia del llibre i de la rosa; un dia estrany en què es van barrejar entusiasmes escèptics i decepcions benèvoles. A l’hora de la migdiada vaig emprendre el viatge cap a les Terres de l’Ebre perquè la biblioteca de Tortosa i la llibreria la 2 de Viladrich havien organitzat durant tot el dia la participació d’autors locals en un espai per a dedicar als eventuals lectors els llibres que s’han publicat durant l’últim any. Potser és perquè em commou qualsevol demostració de resiliència, però a mi em feia il·lusió anar-hi. Hi vaig arribar molt abans de l’hora que em tocava i vaig passar per La Ibense a prendre una orxata. Feia un sol per a desanimar els transeünts a vagar pel carrer. Però a l’hora convinguda, sis escrivents amateurs vam fer cap al lloc. Vaig dedicar dos llibres durant tota l’hora, però el temps em va passar volant perquè vaig xalar molt. Vaig compartir conversa amb les organitzadores i vaig fer coneixença amb persones molt curioses i me’n vaig retrobar alguna que venia d’un record vague de la meua adolescència. Vaig comprar quatre llibres; dos d’autors locals i dos d’autors novells igualment poc coneguts.

De tornada, vaig passar pel poble a saludar els de casa. Al carrer també hi havia una parada de llibres i de roses perquè ningú puga dir que allò és un racó de món. I, sense esperar-m’ho, vaig escriure una altra dedicatòria per a la jove perruquera del poble, que em va regalar a canvi una bonica locució adverbial: de gaidó. En tot cas, en el moment d’obsequiar-me-la no quedava gaire clar quin valor li assignàvem. Els diccionaris ens han tret de dubtes: de gairell, de costat, obliquament. Hi havia una certa confusió amb d’esquitllentes, en aquell moment. Però no és el mateix. Per a corroborar-ho, he demanat als meus amics del poble per whatsapp que busquessen un exemple amb de gaidó ¹. Ha costat una mica també. Només un tenia molt clara la seua funció i m’ha enviat una nota de veu:

Teresa, ‘de gairó’ és quan un va borratxet, de costat a costat.

En poques hores, hem fet unes quantes passes endavant. Han arribat tres exemplars més de ‘100 paraules ebrenques‘ a les tauletes de nit de persones que el volen llegir. Hem constatat que qualsevol esforç mai és inútil del tot. I hem recuperat una expressió mig desdibuixada que ens ha vingut a trobar inesperadament, com totes les coses emocionants de la vida.

Visca Sant Jordi, Santa Brígida, les llibreteres, les bibliotecàries, les lectores i els meus amics! L’erosió del desànim no ens ho prendrà tot.

¹ A Rodamots: de gaidó, de gairó, al gairó.

Fotografia pròpia.

Afegeix un comentari