Agafada al vol

Som les paraules que diem

23 de novembre de 2022
4 comentaris

Esmelegar-se

Sempre han parlat per nosaltres. Havia apuntat això al bloc de notes del mòbil. Ho vaig escriure fa pocs dies però no puc recordar per què. Devia ser veritat, en aquell moment. Em podria imaginar una escena versemblant en què ho hagués pensat-dit-sentit amb el cor. Seria una ficció ara, en tot cas. De vegades, ni la lletra escrita no ens ajuda a retenir els pensaments. Pensem contínuament, a tota velocitat, a tot arreu. Com més silenci, més pensament. I fa molts dies que no podia passar per aquí, a consignar alguna reflexió al voltant d’una paraula viscuda en algun punt exacte de la quotidianitat.

Malgrat la desmemòria del perquè, sé que la frase que vaig escriure és el pa nostre de cada dia. En les relacions socials, hem assumit que hi ha qui parla per nosaltres; qui pensa per nosaltres, fins i tot. Ens ho donen mastegat, de manera que només ens calga engolir la piloteta. Per això, en alguns contextos el més revolucionari del món és que rebem alguna d’aquestes preguntes: Què vols? Què necessites? Com et puc ajudar?  En l’àmbit concret de la gestió pública passa sovint: ens donen respostes sense escoltar-nos abans. Els ciutadans tenim la sensació de molestar. Les preguntes fan nosa. I una cançó que ens repeteixen sense descans al llarg de la vida diu que les coses són com són. 

He caçat el verb d’aquest episodi a la faena. Hem tingut moltes visites últimament. Els que han aprovat l’examen oficial de C2 venen a recollir els certificats i hem començat el procés d’inscripció per als cursos de gener. El telèfon no para de sonar. Per tant, ens toca estar a la banda dels que atenen el públic i encara que tinguem les antenes ben parades no som infal·libles. Un dia alguna de totes les visites va marxar amb una informació parcial i hi vam caure després. Va ser aleshores que va aparèixer el meu verb ebrenc: Quan se n’adone, ja s’esmelegarà. És a dir, tornarà i ens demanarà el que li falta. S’entén, veritat? Però aquesta forma no va passar desapercebuda: S’esmelegarà, has dit? —va preguntar la companya. Res de nou. Les nostres converses són un contagi constant de variació diatòpica.

A l’agenda del mòbil hi vaig anotar també aquest vocable. D’allí l’he ressuscitat. I s’ho mereix perquè no es troba als diccionaris. De fet, si no teniu ocasió de sentir-lo en directe, mai no sabríeu que existeix. Per sort, Carles M. Castellà ens explica d’on ve: “Esmelegar-se és la forma com es pronuncia el verb esbelegar a la comarca del Baix Ebre, amb una nasalització de la consonat bilabial”¹. I per estalviar-vos consultes lexicogràfiques, sapigueu que esbelegar-se (sinònim d’esgargamellar-se) ve de belar, que significa cridar fort. Conté un punt de protesta aquesta acció, doncs. Si convé, quan algú no queda content amb el tracte rebut, s’esmelega.

Així doncs, com quedem? Ens queixem que parlen per nosaltres, ens lamentem que no ens escolten o trobem a faltar que no ens expliquen prou bé les coses? De tot un poc. Hem tornat a aprendre que en qualsevol diàleg calen quatre orelles i dos boques; un bon pessic de ganes i un grapat de paciència: tot ben barrejat i servit a temperatura ambient. I, com diu l’eslògan, que només els besos ens tapen la boca.

Fotografia pròpia

¹ Carles M. Castellà: «La Varietat lingüística geogràfica del Baix Ebre i el procés d’estandardització. Manteniment i pèrdua de formes pròpies. Un tast», Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Móra la Nova, IEC i Institut Ramon Muntaner, 2016.

Coratge
10.04.2016 | 10.37
Toixonet
04.02.2018 | 7.37
Ensalivar
24.04.2018 | 10.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Jo en dic “esmeligar-se”, i sempre ho he interpretat com “desfer-se el melic”. Pot ser tant ‘escarrassar-se’ com ‘trencar-se de riure’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.