A una de males

Què és una llengua en essència? Quin conjunt d’atributs la fan ser allò que és i no una altra cosa? Quins trets distintius ha de posseir perquè siga reconeguda pels membres de la comunitat lingüística que la comparteix? Entremig de la variació que la travessa de dalt a baix, de dreta a esquerra i de dins a fora, què es manté immutable? Realment ho sabem, això?

No entrarem amb detall a respondre totes aquestes preguntes, però tenim una idea clara sobre què amenaça la fesomia d’una llengua: la hibridació amb una altra llengua marca el camí cap a la substitució lingüística de qualsevol idioma. En aquesta ocasió, ens fixarem només en un element del repertori de la gramàtica que singularitza una llengua o una varietat dialectal: les locucions adverbials. Si hi parem atenció, podríem establir un cert paral·lelisme entre les frases fetes i algunes locucions adverbials pel que fet que, de vegades, són semànticament poc predictibles per als parlants que no les coneixen. ¿Entén intuïtivament un parlant nou de català què significa “Gent jove, pa tou” o “Alaba’t ruc, que a vendre et duc“? De la mateixa manera, ¿li resulten entenedores expressions com ara “a la babalà” o “de valent“? Probablement, sense comprendre les paraules concretes que contenen aquestes fórmules i sense tindre una mica d’informació sobre el context cultural en què s’han usat, comprendre-les li pot costar un cert esforç.

Malgrat el desconeixement d’algunes composicions lexicalitzades, el context proporciona sempre pistes per a facilitar la intercomprensió entre parlants. Ho comprovem a cada pas. Ho hem comprovat en l’última conversa telefònica que hem mantingut amb una companya de la faena mentre planificàvem la gestió d’un encàrrec que ens havien fet. Davant de les dificultats per a establir quina de nosaltres se’n podria fer càrrec un dia en què coincideixen diverses incidències, li he dit:

A una de males, ja arribaré més tard a l’activitat de la tarda.

Ella m’ha comprès de seguida, però m’ha dit: “Apunta’t que aquesta no la sabia!”. No li ha calgut explicar què vol dir. Potser, en fred, m’hauria costat d’explicar-l’hi. Ara ja us puc dir que “a una de males” no la trobareu documentada però s’usa de manera semblant a “anant malament” o “en el pitjor dels casos”. Ara bé, n’hi ha una variant documentada al DNV: “a una mala“. A més, com a característica peculiar, adopta el gènere femení com a genèric no marcat, que també ens apareix en altres locucions adverbials, no se sap ben bé per què: “a la una” (conjuntament); “a la menuda” (al detall); “a la millor” (potser); “a la babalà” (sense posar-hi atenció) i en trobaríem més. Us en regalo un altre exemple que tampoc no trobareu a cap banda i que conec de tota la vida: “a la torta o a la volta”, que vol dir “tard o d’hora”.

En totes aquestes expressions tan genuïnes hi detectem el geni de la llengua. En sentit justament contrari, altres formes calcades del castellà van penetrant en la parla espontània dels parlants, com ara “per les bones” (sic) o “sentir-se amb forces” (sic), per no fer-ho més llarg. Per tant, siguen quins siguen els ingredients bàsics del codi que compartim, cal prestar una atenció especial a les formes idiomàtiques que imprimeixen aquest caràcter únic i intransferible a la nostra manera de parlar.

Estiguem a l’aguait, si no volem perdre un llençol a cada bugada.

Imatge: Olivier Giboulot a Unsplash

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *