Agafada al vol

Qui se’n recorda, de la televisió en blanc i negre? Quantes fotografies conservem amb pàl·lids contrastos de grisos? Quin impacte feia veure la realitat en dos colors? Per a un món dual, n’hi havia prou: TV1 i TV2, els bons i els dolents, els homes i les dones, el cel i l’infern. Ara ja no en tenim prou. Les imatges multicolor, les representacions en 3D i els ginys de realitat virtual ens descriuen un exterior molt canviant, de fronteres mòbils.

De la mateixa manera, les nostres autoritats lingüístiques toquen de peus en terra. És a dir, han superat conceptes taxatius com ara correcte / incorrecte. Consegüentment, els lingüistes estem paint l’orientació de la nova gramàtica de l’IEC i ens estem familiaritzant amb l’aplicació pràctica de noves coordenades: adequat / inadequat, recomanable / no recomanable, aconsellable / desaconsellable… Dubtem més, però ens hem tornat més valents. Per això, estem apoderats per a no condemnar a cadena perpètua algunes peces que tenen força tradició i un ús estès en el nostre geolecte. Hem après que no cal. Us en posaré un exemple.

Durant aquestes festes nadalenques i de traspàs d’any, hem freqüentat l’hospital de Tortosa. Hi anàvem a fer companyia, de nit o de dia. Els hospitals sempre impressionen. Ens evidencien que no som immunes als infortunis ni a la decrepitud. Ens fan sentir més poca cosa. Alhora, acaben esdevenint un lloc de trobades que només l’atzar és capaç de provocar. Es parla molt als hospitals. Les hores avancen a un ritme pausadíssim i les paraules entretenen els qui es troben en disposició d’usar-les. També se senten moltes converses alienes; en espais impersonals que acullen vides privades. Mentre passava per davant seu, vaig sentir com dos dones comentaven que algú es trobava en procés de recuperació i expressaven satisfacció per com evolucionava d’aquesta manera:

La vaig trobar tota templada. Portava els llavis pintats i tot!

Em va agradar sentir de nou aquest adjectiu. Transporta vitalitat. No es pot trobar al diccionari de l’IEC, però templat templada apareix al DCVB – amb l’anotació de “castellanisme”- i també al DNV. En aquest últim cas, amb l’especificació que s’usa col·loquialment i remetent-lo a la forma preferent temperat. Pel que fa al significat, l’ús que conec és més pròxim al sentit que recull el diccionari dialectal -“Valent, animós; ple de delit”- que no pas al del diccionari valencià: “Ben plantat, atractiu”. En qualsevol cas, segons aquesta informació, queda prou clar que no és una forma gaire recomanable. Però la podríem beneir en contextos informals? El cas que ens ocupa és ben viu, espontani i molt expressiu. No hi pinta res en un text formal una manera de parlar tan plàstica com la de les dones de l’hospital. Siga com siga, mai ningú no dirà -ni que arribe a saber que aquesta forma no és normativa- una expressió com aquesta: “Xeic, ets veig molt temperat!”. Ni tampoc ens passarà mai pel cap a cap lingüista de fer-ho notar a qui usa templat per a estar per casa.

Al cap i a la fi, si en algun moment tenim la necessitat de posar-nos transcendents i parlar amb solemnitat, aleshores triarem una opció més de mudar i direm alguna cosa com ara: “Ets una persona molt resilient”. I ens quedarem ben tranquils de fer conviure vocabulari una mica híbrid amb paraules que tenen totes les garanties. Crec que la norma actual ens empara.

—

Fotografia de Spin’n’shoot