Riscla

Hem creat noms per als noms: ictiònim per a un nom de peix; fitònim per al d’una planta; hidrònim per al d’un riu; zoònim per al d’un animal… El topònim designa el nom propi d’un lloc i l’antropònim el d’una persona, perquè els llocs i les persones que ens envolten marquen la nostra biografia. L’Ebre, posem per cas, ens fa ebrencs. Per això, els hem d’anomenar unívocament.

Ara bé, qui té un gos o un gat també li posa un nom; normalment després de pensar-hi una mica. Això fa que els animals de companyia parlen dels seus amos; concretament, els noms propis que els han acabat assignant. En conec exemples ben bonics: Caliu, Piula, Espurna, Llana… Fa pocs dies vam conèixer la Riscla.

Els nostres amfitrions ens van vindre a rebre a la porta acompanyats d’una gosseta negra. Així, d’entrada, el seu nom va permetre encetar la primera conversa de la nit. Per als amics garrafencs, riscla era una paraula que s’usava en un joc infantil de carrer. Ens va semblar entendre que era la variant local per a referir-se al palet en el joc de la xarranca¹. Només de posar els peus a l’entrada, ja vam descobrir que el nostre tello per a jugar a marro aquí té un altre nom. A banda d’aquesta dissidència inicial, vam haver d’afegir que riscla defineix per als ebrencs un parell de conceptes: “l’ascla o estella despresa d’un tros de llenya en asclar-lo” o bé “l’esquerda de fusta clavada a la carn”, tal com podem llegir en el DCVB i també en el DNV. Quanta variació a la vista!

Després d’aquest començament tan prometedor, va transcórrer una vetlada molt agradable. Ens van oferir una taula plena de plats apetitosos, que van anar desapareixent mentre intercanviàvem paraules i paraules, plenes de records i d’històries de present. Amb la Riscla voltant a veure si li queia alguna llepolia.

Brindem per les nits d’estiu!

¹ Algunes perquisicions posteriors a la trobada ens han aclarit que el mot riscla és propi d’un joc en què tots els que hi juguen es posen en una banda del carrer menys un que queda sol a l’altra banda. El que està sol crida “riscla” i tots han de travessar el carrer, tant ell com els altres, creuant-se mentre passen a l’altra banda. El que va sol intenta agafar algú mentre estan travessant el carrer. Si ho aconsegueix, s’agafen la mà i junts tornen a cridar “riscla”. Tornen a canviar de banda de carrer i intenten atrapar més gent, però sempre agafats de les mans, i van fent així fins que no queda ningú sol.

Fotografia de Jackdunford

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *