Canteret

Les llengües transmeses oralment tenen una ànima babèlica. Tradicionalment, la nostra era apresa de paraula i a cada racó concret oferia una fesomia una mica singular. I a l’últim, alguns elements de la realitat s’anomenaven de tantes maneres diverses que una tènue boira s’estenia per les valls de la intercomprensió. Ara no tant. Tenim escola i diccionaris.

Per curiositat, avui una companya m’ha preguntat com diem pitxell en el meu dialecte. Pico -li he respost. Però aquesta variant no és, en realitat, ni l’única ni la més popular manera de referir-se a un “càntir petit per a beure a galet” pels contorns del tram final de l’Ebre. En aquesta terra hem tingut molts canterers,  que s’han guanyat la vida fins als nostres dies modelant el fang amb les mans i produint elements útils i, més tard, exclusivament ornamentals. N’hi han hagut a Miravet, a Benissanet, a Tivenys, a La Galera. I tots els objectes que creaven tenien noms precisos; però sovint diversos només d’anar deu quilòmetres per amunt o deu quilòmetres per avall.

Segons els Diccionari de sinònims d’Albert Jané, pitxell té moltes altres formes equivalents: selló, barraló, poal, pòtil, cànter, cantera, dorca. Però aquí no s’acaba la cosa. En la fitxa que l’Ipcite dedica a “L’ofici de canterer a les Terres de l’Ebre” apareix un aclariment que ens atansa la varietat de maneres d’anomenar aquest objecte a la zona: “El cànter menut amb bec que serveix per beure, a la Galera i Traiguera, s’anomena cànter de beure  o marraixa  i s’utilitza tradicionalment a les cases. A Miravet, Ginestar i Benissanet en diuen pitxell  pitxí, a Tivenys, pico, i a Tortosa, ampolla.”  Sembla insuperable, veritat? 

Ni de bon tros! Per a les persones que conec de tota la vida, un cànter sona [K’ante]; plana amb erra muda. I seria la forma que designa, en principi, un recipient de dues anses que servia per a transportar l’aigua de les fonts. Per a la peça petita, tenim pico. I encara podríem afegir-hi canteret, com diu una rondalla per a xiquets:

Canteret, canteret, canta! Si no, et darem cop de bastó!

De fet, fins i tot encara trobaríem més noms per a designar el mateix objecte. A l’obra El valencià de sempre ¹, Eugeni S. Reig recull també botija, botijó, botilla, canterella, colxo i xurumbell com a variants dialectals del càntir petit.

Com veieu, només en aquest breu assaig sobre els noms atorgats a un atuell de terrissa que ara ja no ens fa servei hem arreplegat fins a una vintena de nomenclatures diferents. Vint noms d’una Babel que no recordem.

¹ El valencià de sempre. Edicions Bromera, Alzira, 2015.

Fotografia pròpia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *