Oratge

Cada tria que fem davant d’un dilema té conseqüències. Les històries que conformen les nostres vides no són res més que el producte resultant de les decisions puntuals que anem prenent a cada moment.

En aquest sentit, els parlants d’un moment històric i d’un espai delimitat usen una modalitat lingüística que també és el resultat de les decisions que prèviament han pres tots els seus predecessors. I, alhora, són responsables del material lingüístic que acabaran traspassant als seus hereus.

Però les petites tries inconscients que els parlants prenen a cada instant estan sotmeses constantment a les forces de la gravetat: tenim un pòsit que no hem triat; estem sota la influència de la varietat lingüística que té més projecció i més estatus i l’ombra de les llengües hegemòniques del nostre context és molt potent en alguns àmbits d’ús. Per tant, les tries inconscients no són lliures.

Posaré un exemple concret per entendre aquesta digressió. En tortosí, fem servir dues paraules per referir-nos a l’estat de l’atmosfera: temps i oratge. Temps té un ús molt més ampli, i com més va més. Per contra, oratge va perdent pistonada.

M’he parat a pensar-hi pel fet que fa tres dies que no para de ploure i que ma mare la va dir ahir veient, en una visita fugaç a Barcelona, un grup d’escoltes de set o vuit anys carregats de motxilles que anaven d’excursió ignorant les amenaces dels meteoròlegs:

A on van en est oratge?

Si anem als diccionaris, veiem que la paraula temps té fins a nou o deu accepcions diferents i, de la paraula oratge, només n’hi apareixen dues; l’una i l’altra serveixen per parlar, segons el DIEC, de “l’estat de l’atmosfera quant a la temperatura, la humitat, la nebulositat, el vent i tots els altres fenòmens meteorològics.”  I, aleshores, em pregunto: per què hem optat en estàndard per usar exclusivament la forma temps i no apareix mai als mitjans de comunicació catalans la forma oratge? Si tenim una forma específica preciosa, per què ens hem aferrat només a una que ja té tanta feina encarregada?

En castellà usen una sola paraula per referir-se, d’una banda, al temps atmosfèric i, de l’altra, a la durada i successió de les coses. Però en francès en tenen dues de diferents; en anglès, també. I, de fet, en català també. Però hi hem renunciat, almenys en la pràctica de la llengua estàndard.

Al País Valencià, oratge és per tot arreu. Evidentment, en llengua oral, però també als webs institucionals, a la secció del temps de la difunta RTVV… També és l’etiqueta de la informació atmosfèrica de Vilaweb.

Si consulteu la pàgina oficial de l’AEMET (Agencia Estatal de Metereología) veureu que aquí sí que conjuminen l’ús de temps i oratge, però descobrireu al mateix temps que aquesta diferència lèxica és l’excusa que justifica que hagin habilitat una versió diferenciada per a cadascuna de les dues varietats dialectals. Fent el recompte de les diferències en una pàgina pleníssima de símbols i de números i amb molt poquetes paraules, hem trobat aquest petit llistat: temps/oratge; cercar/buscar; servei/servici; seva/seua.

Bé, ara ja sabem que els ebrencs hem de consultar l’oratge en la versió valenciana que ens ofereix l’Estat.

Fotografia de Miquel Lleixà Mora

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *