Entre una cosa i l'altra

L’Institut de Relectura ens envia l’informe següent sobre Marc Valeri Marcial.

MARCIAL I CARMÈNION

El notable renom de Marc Valeri Marcial (Bílbilis, ~40 ―~104) no es correspon amb el mèrit de la seva obra. Serveixi d’exemple l’epigrama LXV del llibre X, en què l’autor mateix es dibuixa com un home obtús i d’escassos recursos emocionals. És normal, doncs, que els seus versos resultin més defectuosos que virtuosos. Comença a ser hora, si ens atenim a l’objectivitat, de reconèixer en les composicions del poeta hispànic una lectura a evitar.

Repassem amb atenció l’epigrama esmentat:

Traducció: Carmènion, ja que presumeixes de ser de Corint, i ningú t’ho nega, ¿per què em dius «germà» a mi, jo que sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo? ¿Que ens assemblem? [5] Tu et passeges amb la cabellera arrissada, brillant de perfum; a mi se’m rebel·len els meus cabells hispànics. Tu et depiles cada dia; jo tinc galtes i cames ben peludes. Tu balbuceges i tens la veu fina; la meva filla parla més fort [11]. El colom no és pas més diferent de l’àguila, ni la daina airosa del lleó despietat. Així és que no em diguis més «germà», Carmènion, o jo et diré «germana».

(Aquesta traducció en prosa segueix sobretot la de Miquel Dolç de la Col·lecció Fundació Bernat Metge. Hi ha també alguna solució manllevada de la traducció en vers de T.C. publicada a la revista Cave Canem el desembre de 1992.)

A penes comencem que ja sentim la rèplica hostil de Marcial al «germà» que li ha adreçat el corinti Carmènion. En comptes d’atenuar-se, el crescendo d’aquesta hostilitat constituirà l’eix de tot l’epigrama. Però no ens avancem. Convé no emetre encara un judici massa rigorós sobre el nostre versaire. Com a mostra de bona predisposició, aventurarem que el seu seria, de moment, un cas de literalisme, trastorn que consistiria en la impossibilitat d’usar i comprendre les paraules en sentit figurat. Així, Marcial no pot sinó cenyir-se, en el procés de descodificació, a la literalitat del mot germà (‘persona que en relació amb una altra té els mateixos pares, o el mateix pare o la mateixa mare’). Presoner del sentit recte, la idea de fraternitat que batega en la salutació de Carmènion li és inaccessible.

El literalisme, com que no comporta mala voluntat, fins i tot ens hauria fet concebre un sentiment de compassió per Marcial. Però l’escena de l’epigrama s’enfosqueix de seguida que hi advertim un altre element, censurable −aquest sí− i de natura ideològica: el nacionalisme. En efecte, a l’orgull inofensiu de Carmènion, que presumeix de ser de Corint, Marcial hi oposa una declaració emfàtica i feixuga («sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo»). Ja no es tracta d’una referència anecdòtica al lloc d’origen, sinó d’un aferrament malaltís a la terra: la identificació com a iber és massa general per a l’epigramista, de manera que li cal al·ludir al component celta, i encara al riu Tajo, per deixar ben delimitada la Celtibèria natal (més en concret la ciutat aragonesa de Bílbilis, a tocar de l’actual Calataiud). El nacionalisme de Marcial desentona del localisme sa de Carmènion, a qui el fet de provenir de Corint −un mer accident− no impedeix de proposar a l’hispànic una germandat universal.

A partir del vers 5, Carmènion és contraposat al mateix Marcial. Comparar els cabells, els pèls i el parlar de l’un i l’altre seria una idea magnífica si servís per presentar totes les opcions en peu d’igualtat i per reforçar, al capdavall, la noció de diversitat. Però aviat descobrim que no és així. Marcial confia a trobar la complicitat dels lectors que considerin, com ell, que la polidesa capil·lar, la depilació diària i la veu fina són senyals d’efeminament i que, encara pitjor, l’efeminament és una actitud que ha de ser ridiculitzada. Aquests lectors ja no podem ser nosaltres. No podem participar en un setge, i menys si es basa en l’exhibició d’estereotips i prejudicis, la pitjor xacra de Marcial. Com més rellegim aquests versos, més benignes ens semblen el literalisme i el nacionalisme del principi.

Els versos 12 i 13 acaben de reblar el clau. Marcial escull dues parelles d’animals units per una relació de depredador-presa: àguila-colom i lleó-daina. No es pot esperar de nosaltres, lectors conscients, cap simpatia per l’àguila i el lleó, que només apareixen, aquí, per representar el mascle de Calataiud en tant que agressor. Al contrari, la nostra estima es decanta per les víctimes: colom, daina i Carmènion. Són versos, el 12 i 13, que desvelen del tot que la intenció de l’epigrama és oferir un espectacle d’assetjament i persecució. Fem notar, si la nostra tesi sembla atrevida, que l’autor disposava, per poc que s’hi rumiï, de moltes parelles d’animals que haurien il·lustrat la idea de diferència excloent-ne, però, el matís de depredació. En suggerim dues, amb totes les combinacions que permeten: balena-elefant i llebre-tortuga.

Els lectors còmplices de Marcial troben en l’acudit dels versos 15 i 16 («jo et diré “germana”») el desenllaç del setge, la victòria final de la normalitat sobre la anormalitat, i es deuen posar a riure. Ells, que cada cop són menys, han llegit la burla d’un hispànic rústic, pelut i de veu gruixuda −l’home com cal− contra un grec efeminat de Corint −l’home desviat. Nosaltres, en canvi, no llegim cap acudit ni sabem riure. Al contrari, el «germana» ens sembla la confirmació previsible de Marcial com a esclau dels clixés de gènere. Nosaltres, feliços lectors nous, despresos de les idees de normalitat i anormalitat, no percebem l’efeminament com a actitud i només hi veiem una etiqueta reaccionària que hem llençat ja fa temps. Ni gairebé notem, tampoc, connotacions pejoratives al fet d’aplicar «germana» a un home.

No se sent cap rialla nostra, però fa estona que sona i ressona una altra cosa: el silenci de Carmènion, l’autèntic tema de l’epigrama. Des del primer vers, l’obstinació tribal del celtibèric ha causat al corinti un encongiment que s’expressa callant. Protagonista absent, el cosmopolita encantador no intervé més. El seu silenci testimonia la ferida que rep la bondat natural en obrir-se al món, l’abraçada ecumènica que no és benvinguda, la singularitat humiliada. De fons, en contrast amb la xerrameca del poetastre hirsut, aquest silenci se’ns va imposant de vers en vers fins a eixordar-nos al final de la lectura.

Aparentment Marcial ho té tot de cara. Viu més de 30 anys en una Roma bulliciosa, la ciutat més multicultural de l’època; coneix tant la pobresa com la riquesa; tracta amb tota mena de tipus humans i amb tota llei d’aires i accents. Hauria d’haver arribat a una comprensió suficient de la diversitat. Lluny d’això, s’arrapa a un hispanisme esquerp que el fa incapaç d’acollir les salutacions fraternals. Víctima d’una educació poc atenta a les emocions, desconeixedor de l’empatia, insensible a les múltiples tries vitals, fracassa en la competència d’entendre que algú no es captingui d’acord amb el clixé. No li podem suposar, en conseqüència, una intel·ligència extraordinària, sinó amb prou feines un cap per anar tirant, segurament per sota de la mitjana, només dotat d’una traça −molt relativa− a lligar quatre paraulotes i a engegar obscenitats i acudits sense gràcia.

Eviteu doncs, lectors d’avui, els epigrames del bilbilità ximplet. Si els podeu evitar tots 1.500, no us acontenteu només a evitar-ne uns quants. Tant de bo que en un revolt de la història s’haguessin perdut i no els haguéssim de llegir i de desllegir!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!