Anotacions rizomàtiques

Imatge: Flamencs flamants (i un poc flegmàtics) fent de flâneurs pel flanc inferior del “Phaís Flavencià” (una altra qüestió de noms! 😉

     Annabel Martínez Zamora és, des de fa temps, una poeta alacantina de mà ferma i ara podeu comprar, regalar per Nadal o recomanar a la vostra biblioteca pública el seu primer llibre: Los pájaros que crié en tu nombre (Prensas Universitarias de Zaragoza). El títol per si mateix sembla una interpel·lació a on ja noteu la tensió de la forma que batega plàcidament al seu niu-escriptori: observadora minuciosa dels “detalls del món”, deixa fluir una veu lírica digna  amb la que  converteix les sensacions més volàtils en estructures verbals fecundes i enigmàtiques: llegint-la, sentireu que la poesia (també) és epistemologia, desenvolupament gnoseològic de l’interior ossi de la realitat convencional. Els temes de la seua poesia per a adults mantenen una certa retirada cap al reflex (i l’anàlisi) de situacions peremptòries, moments dramàtics, bifurcacions mòrbides, tràngols funestos: els retrata com si foren radiografies necessàries per a restaurar la salubritat catàrtica i la tendresa higiènica dels voltants urbans. Un home parcialment informat li pregunta: “Anni, ¿per què no tractes d’escriure poemes que cel·lebren i convoquen la glòria del viure?”. I ella respon presta i amable, exacta i conscient del seu joc d’equilibris com a escriptora-Balança: “Això ja ho faig en els poemes infantils que li dedique a la meua filla Aitana”. Eixe home parcialment informat potser encara no ha aprés que quan els del seu propi gènere expressen decepció, s’amarguen pel que perden en l’instant fugisser d’una aposta errada, mentre que les dones sembla que, si manifesten decepció, és per a temprar-se espiritualment per tot el que construiran en el llarg termini de la llibertat sense confusions.

     Conec a Annabel d’ençà que érem companys d’aula de la primera promoció de sociologia a la Universitat d’Alacant: seguint alguns dels seus consells, em vaig acostumar a assistir a trobades i conferències sobre problemes del tercer món i comerç just (els seus poemes també són, avui, un “comerç molt just”: no hi ha expolis existencials ominosos als seus versos transparents, cada plus d’energia verbal ha estat acaparat d’un mode ètic i sostenible), la seua inquietud i sensibilitat mediambiental em van permetre accedir a textos innovadors sobre “ecologia política”. Anys després, ens hem retrobat per eixos “barrios” d’internet, a on tornen a confluir les ànimes afins: si voleu fer-li un mosset a les cireres del seu “arbre vertical” (Annabel és com Sylvia, però amb el cor tranquil i l’esperit constant), vos anime que visiteu el seu “tinglado” digital (una web que es va emportar el premi al millor blog cultural de la Universitat d’Alacant): http://annabel-elsabordelascerezas.blogspot.com/ .  Algunes voltes al llarg de l’any li faig una visita en “lo seu”, quan vaig al Campus i l’acumulació de tasques ho permet: ens posem al dia amistosament i potser a l’endemà, potser, ella escriu un poema que és com una radiografia astral que reserva isomorfismes metanoïcs en paral·lel a la nostra conversa.

http://www.rtve.es/mediateca/audios/20100305/libelula—pajaros-crie-annabel-martinez-zamora—05-03-10/710967.shtml

Un dels descobriments que he fet gràcies a Annabel és la següent web, que també val la pena llegir per a relativitzar “tantes coses” i aprendre’n de noves  🙂 http://criticadepoesia.blogspot.com/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!