Anotacions rizomàtiques

(extret del seu blog A tall d’invocació ) 

    L’editorial Brosquil ha publicat Rizoma. Llibre de les Evanescències de Joan-Carles Ortega. Un poemari que va ser premi 9 d’Octubre de la Vila de La Nucia el 2007. Vertaderament, la poesia d’Ortega sorprén i no només perquè siga una proposta arriscada i poc usual, sinó perquè s’aixopluga –o posa en pràctica– allò que Gilles Deleuze i Félix Guatari designaren com “rizoma”.
  

       “Rizoma” no deixa de ser una proposta heterodoxa ben creativa, emparada en  l’autoreferencialitat del llenguatge i en el condicionament que en suposa per al pensament.  Deleuze i Guatari pretenen lluitar contra el llenguatge de l’ésser que categoritza i immobilitza la realitat. En canvi, aposten per l’esdevenir, pel rizoma (i no per l’estructura arborescent), per la pluralitat o multiplicitat de mirades.

     A què trau cap tot açò? Doncs a bandejar la gramàtica convencional, sobretot, la sintaxi, que ens fa navegar per uns rius i no per sèquies ni rierols. La recomanació dels autors és la de fer mapes però no fotos. I fent servir la autorreferencialitat del llenguatge, proposen actuar com la Pantera Rosa: impregnar l’entorn d’un mateix color amb l’objectiu de no ser percebut. 
     

     Tot açò fa del poemari de Joan-Carles un conjunt de textos, d’escriptura que es capbussa en les coses, en les sensacions, els records, els desitjos… sense estar sotmés a cap policia, ço és gramàtica. Es tracta de versos cadascun dels quals és una unitat, un fragment, una mirada, un glop…Amb intensitat, amb discontinuïtat, acostant-se sovint a una mena d’escriptura automàtica o succedani. Tenen, per això, una certa ebrietat, i sovint força visionària. Immergit en la neurosi creativa, si el poemari fos una línia de pintura [per cert, està il·lustrat amb dibuixos molt suggerents de Toni Ferri] estaria molt a prop de Kandinsky.     

    Potser per contrarrestar aquest efecte dissolvent, l’autor empra sonets, una estructura travada i clàssica. Una contradicció? Té un pròleg de Lluís Alpera i un epíleg, força interessant (i dens), de Carles Tasa.

Imatge: Enric Balaguer

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!