Aquesta nit t’he vist ràpidament,
entre els focus cegadors, ets tu,
entre la música eixordadora, venies,
amb un pas al trot com les vedelles
que pugen cap a la Muntanya del Galaad,
els teus ulls oscil.laven, incòmodes
amb l’ambient perfectament prescindible,
els teus ulls eren essencialment purs i calms,
com la casa de les tribus elegides,
les teues galtes eren cervatells
que tremolen cercant el pasturatge
d’una estima pura i transparent,
t’he reconegut a l’instant:
– On és l’estimada desconeguda?
Eixiré pels carrers de la nit,
pregunteu als agutzils de l’aurora:
– On és l’estimada desconeguda?
El teu cor bategava mentre miraves,
les pupil.les dels teus ulls parlaven,
em deies: "qui ets? qui ets? qui
ets?";
la pregunta ressonava pels meus muscles,
la cara se m?expandia per a somriure?t,
volia dir-t’ho, on estàs, estimada desconeguda?
m’apropava per dir-t’ho i la multitud
t’espentava, hi havia massa gentada,
ens vam estimar en el silenci de les pells,
vam construir un lligam únic
i ara ja no sabem res, res sabem.
Igual com la nit ens va fer trobar-nos,
la nit ens va robar el nostre sentiment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!