En aquests dies de configuració de governs i de majories n’estem veient de tots els colors. Però no res que ens vinga de nou.
Els pactes contra natura són allò més natural. I no podem queixar-nos-en, vist el sistema polític que ens han atorgat.
Contra els pactes se’n parla molt, i a favor també. Els partits nacionales (“no nacionalistas“) sempre han fet grans escarafalls a l’hora de qualificar els pactes en què una formació, petita (nacionalista), tenia la clau. Cal que governe la llista més votada! Però, ep!, compte! sempre i quan siga la llista d’un partit de los no nacionalistas.
- Comencem, perquè els partits republicans van acceptar, sense diu ni piu, una monarquia imposada per la dictadura. Allò que Franco va deixar ben lligat.
- Seguim, perquè no hi ha cap mecanisme que permeta els ciutadans de controlar què fan els partits amb els vots que han obtingut. Des del moment en què hom diposita el vot, fins a la propera convocatòria electoral, el ciutadà resta mut. Fins i tot les ILP són paper mullat. Recordeu quin cas van fer de la que reclamava una Televisió sense fronteres.
- Que molts dels polítics estan sotmesos a què diu l’aparell del partit. Hi han d’estar subordinats si volen tornar a aparéixer a les llistes de la propera convocatòria.
- Que, una vegada passades les hores del recompte de vots, la dada de la participació desapareix del mapa, per encanteri. No convé recordar que, només, un seixanta per cent de la gent ha anat a votar. Els percentatges de vots passen a ser la representació de l’opinió del poble! La veu del quaranta per cent -que també és una expressió- queda silenciada! Recorde que em deien, a les primeres eleccions de l’etapa monàrquica que vivim, si no votes després no podràs queixar-te’n, parlar, opinar… Jo em dic, que els que voten poden fer-ho? En tots aquests anys, només els de les places han parlat (i n’hi ha de votants i de no votants).
- Que el sistema polític que tenim, amb totes les seues deficiències i boniors, amaga que és el capital qui ens governa (llegiu mana). I són els polítics timorats que no han sabut governar (llegiu gestionar els potencials de la ciutadania) els qui no han fet bé la seua feina.
- Els dirigents dels països, (també els autonòmics i els municipals) des de la segona guerra mundial almenys, s’han comportat com a nous rics. Han estirat més el braç que la mànega, tot empenyorant-nos (que no ells) per construir gegants amb peus de fang. Ara, endeutats fins al coll, i subhastant cada mes deute públic: empenyorant-nos cada dia més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!