La Tafanera de Saltamartí

Ahir vaig anar a sopar amb unes amigues a Barcelona, feia uns quatre anys que no ens veiem. Va ser un sopar força avorrit i us estalvio els temes de les converses…

Penso que totes sis ens varem avorrir prou com per estalviar-nos demanar postres i evitar fer una mica de sobretaula. Ens varem acomiadar a la porta del restaurant invocant sons, feines matineres, o nens inquiets…

Una de les amigues em va regalar un llibre “El Sopar” de Hermann Koch. Em va confessar que va triar el llibre pel títol i que no l’havia llegit. Vaig fer cara d’il·lusió i d’alegria dissimulant que ja el tenia i que l’havia llegit.

És més, no feia ni tres dies que havia acabat el darrer llibre del mateix autor Una casa amb piscina.

Camí cap a casa vaig tornar a fullejar el llibre i vaig confirmar que el seu autor, en Herman Koch, domina molt bé l’art de la narració i de posar els personatges en situacions extremes; mostrant que no hi ha bons , i anava a dir “ni dolents”, però l’autor ens explica que tots tenim força de dolent i poc de bons, al menys així ens ho fa veure en el llibre “El sopar” i amb “Una casa amb piscina”.

En “El sopar” ens explica com uns pares poden arribar a justificar les barbaritats d’un fills adolescents, i  a “Una casa amb piscina” ens explica com un metge cínic, molt cínic, és capaç d’aprofitar-se del seu estatus per prendre la justícia per la seva mà i quedar-se tan ample…

Certament la meva amiga va triar bé el llibre perquè m’havia agradat. Però afortunadament el nostre sopar només era avorrit i després no varem anar a cap casa amb piscina. Únicament varem ser extremadament avorrides i no vaig albirar cap mirada de maldat entre les meves amigues.

Esperem que el proper sopar sigui una mica més divertit!.

Ah! em sobra un llibre de “El sopar” si algú el vol ja ho sap que me’l demani.