La Tafanera de Saltamartí

Darrerament, cada vegada que entro a Saltamartí, sempre hi ha alguna clienta comprant un llibre de la saga de Les ombres de Grey. No és una excusa per començar aquest post, és estadístic: De cinc visites que he fet a la llibreria totes les vegades he vist comprar una “ombra”.

L’altre fet estadístic ha estat que cada una de les visites que he fet, hi havia una nova pila, a la gòndola que dediquen a la política i l’economia, amb temes d’independència, independentisme, economia independent, espolis, sobiranies,  i fulls de ruta cap a Itaca o a la cantonada.

Vist el panorama, em venen ganes de preguntar a la Sílvia i a en Gerard si encara venen llibres o nomès tractats de sexe d’homes dominadors i dones submises, i manuals del bon independentisme…

Sense voler-ho; m’han anat contestant quan anaven recomanant llibres als clients. En Gerard recomanava a un client L’art francès de la guerra i deia que deixés el Victus d’en Pinyol per quan passi la febrada. Mentre es confessava amb una clienta que darrerament les seves lectures eren molt franceses. He parat l’orella i he pres nota de les seves darreres lectures:” Las solidaridades misteriosas” de Pascal Quignard, El sofà rojo, (que jo ja he llegit i apuntat un post)!…

Mentre continuo tafanejant entre les piles de llibres i les gòndoles sento a la Sílvia que va recomanant La casa gran de Nicole Krauss, i també sento com explica Res no s’oposa a la nit de Delphine de Vigan.

Veig que els de Saltamartí poden pagar el llum i el lloguer venent ombres i  camins i viaranys cap a la independència. Però aposten per bones lectures que ens van recomanant.

Mentre esperava que venguessin a una noia un altre exemplar de les ombres de Grey m’he decidit per comprar-me Las solidaridades misteriosas, que passa a les terres de la Bretanya un país que m’agrada molt.