Quan, després d’aterrar a l’aeroport de Ginebra, poso en marxa el meu mòbil, rebo de seguida un sms de la meva companyia telefònica informant-me del preu del roaming a Suïssa. Caríssim, perquè no forma part de la Unió Europea, encara que sigui, de moment almenys, “espai Schengen”.
Però, per primera vegada –bé, he de dir que fa algun temps que no sortia de l’estat espanyol- rebo immediatament un altre sms: El titular és “MAEC-info”, és a dir Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación. El text: “España contigo: en caso de emergencia consular llame Consulados Berna” i, a continuació, el número de telèfon del consolat.
Em quedo de pedra. Ara resulta que un ministeri espanyol està en possessió del meu telèfon mòbil i sap de manera immediata on sóc. El meu número de telèfon forma part de la meva vida privada, com ho és també el meu contracte, absolutament privat, amb una privadíssima companyia telefònica, que em connecta automàticament amb una altra companyia privada que em proporciona cobertura en el país que visito. Diuen que Espanya és un estat de dret, amb una llei de protecció de dades. Què en té dret, l’administració espanyola, de detectar quan un dels seus ciutadans viatja a un altre país i d’envair la seva privacitat per enviar-li un missatge?
No sóc una ingènua. Sé perfectament que quan faig una cerca per internet immediatament apareix en el meu correu publicitat relativa a la cerca que he fet. Reservar un hotel comporta una oferta de lloguer de cotxes a la ciutat on he reservat, i google sap perfectament quines són les webs que m’interessen, perquè apareixen en els primers resultats de cerca tot allò que hi pot estar relacionat amb el meu interès d’aquell moment i, naturalment, en català. Sóc plenament conscient del que faig quan permeto, o no permeto, que alguna web guardi la meva geolocalització (normalment, per cert, dic que no, cosa que aconsello a tothom, excepte en l’aplicació del 112 de la Generalitat: senzillament, quan vaig a caminar pel bosc, i ho faig sola, no se sap mai si em trencaré un turmell, i val la pena que el 112 pugui arribar a on sóc el més ràpidament possible). Però d’aquí a que una administració pública de l’Estat Espanyol tingui la gosadia d’entrar en la meva privacitat enviant-me missatges i, el que és més greu, que tingui la possibilitat de fer-ho, exhibint una impunitat que fa feredat, és senzillament escandalós.
Ens vigilen.
Que la meva caixa d’estalvis m’avisi de quan he fet una compra amb targeta de crèdit és una cosa o, més ben dit, li he donat permís perquè ho faci. Que el senyor García Margallo sàpiga quan anem a Perpinyà a comprar formatge, em sembla massa.
Algú em podria explicar quina base legal té tot plegat?
P.S. Per cert, de passada he pogut comprovar que, diàriament, surten de l’aeroport del Prat 83 vols a Ginebra (a Zurich hi van 93!) Encara que molts d’ells siguin de “codi compartit” com ara Vueling, Iberia i British Airways, és normal que siguin rendibles 83 vols per anar a una ciutat de 300.000 habitants, l’aeroport de la qual no és precisament un hub de connexió internacional? Trobo sospitós tant de moviment, oi? Perquè el meu avió anava ple de gom a gom, tant a l’anada com a la tornada. Senyors del Ministerio de Hacienda: com que suposo que vostès també saben a hores d’ara que he anat a Suïssa, no cal que m’investiguin: les meves nétes hi viuen, he anat a fer d’àvia. Com li deia fa uns dies a un amic, que feia broma dels meus viatges suïssos: “què més voldria jo que necessitar un assessor fiscal, d’aquests amb ulleres de sol, que surten als telenotícies!”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!