BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Article extret de la web del Setmanari L’Estel de Mallorca:

Continua la letàrgia …

I ja en van gairebé tres segles, des d’aquell fatídic 11 de setembre de 1714. Catalunya ha tingut pocs moments de despertar nacional des de llavors, i aquests escassos, van ser contstats amb fortes dosis d’anestèsia. El poble de Catalunya, malgrat constituir una nació, no té autoestima. Encara es mou segons uns paràmetres purament estètics, tal com va copsar ara fa un segle Unamuno. S’acontenta negant els problemes i prenent com a triomfs allo que només són ossos per rosegar i que farien escandalitzar qualsevol nació que s’estimés a si mateixa. No ho dic pel fet de no apostar decididament per la independència (cosa que per altra banda seria el més natural en la condició de nació), sinó per ser, fins i tot, partícep i legitimador de les retallades d’un projecte d’Estatut que fou aprovat al Parlament català amb un 89% de consens i sense haver llançat mai una bomba. Per conformar-se amb un Estatut que ens deixa a anys llum del que els bascos i navarresos tenen des de 1979, malgrat atemptats, explosions i signes clarament antidemocràtics. En els temps actuals, si no es té ambició no s’és res. Això val tant a nivell personal com nacional. La gent que ha votat sí, hagués votat sí al projecte del 30 de setembre de 2005 i amb una participació i consens més amplis, però s’han conformat amb el que Madrid ha volgut donar-nos, això, un os per rosegar, un pinyol d’oliva per entretenir l’estómac. Nosaltres no demanàvem l’olivera ni el cabrit sencers, però sí unes costelles o unes olives. Amb aquesta actitud sempre serem ramai i mai pastor, i ja sabem què passa amb el ramat: se l’esquila, se’l munyeix, se’l maltracta, si cal, i quan ja no se’n pot treure res més, se’l sacrifica. La campanya pel referèndum semblava anar dirigida a una societat d’anormals, si més no, d’analfabets. Arguments tan imbècils, dirigits a gent pressuposadament imbècil, com és el cas d’afirmar que «no es podia obtenir tot». Què potser demanàvem «tot»? Que jo sàpiga no demanàvem la independència en el projecte del 30 de setembre. Demanar la gestió dels nostres diners, demanar tenir veu i vot i presència internacionals, autodefinir-nos com allò que som… és pretendre voler-ho tot? Pot una persona sentir més autoodi? Un altre argument que fa riure per no plorar és el de no coincidir amb el PP. Allò que deiem de l’estètica, com si altres partits no haguessin votat i pactat amb el PP; com si en altres territoris (per cert, de parla catalana), PSOE i PP no anessin de la mà en la reforma de llurs Estatuts… Argument prosàic i hipòcrita, quan a Catalunya també apostava pel no Esquerra, que té molta més força que el PP. El referèndum no s’ha plantejat en clau catalana, sinó espanyola, cosa que encara l’ha desvirtuat més del que ja estava en sortir de les Corts espanyoles, i ho han fet sense estaliviar-nos un espectacle pèssim i barroer que deixa la política catalana amb un desprestigi inèdit, quan havia estat exemple de savoir faire. A més de donar-li dimensió espanyola l’han omplert dels tics desagradables i matussers que caracteritzen la política estatal. Els nostres polítics li han donat dimensió espanyola, quan només l’havíem de votar els catalans: PSOE vs PP, com si a Catalunya el PP tingués força per moure res. Qui en dubti que estigui a l’aguait a les properes eleccions automnals. Amb quina cara ens queixarem quan continuem havent de pagar peatges, passar per Madrid per anar amb avió a la cantonada, quan la gent continuï arribant tard a la feina per utilitzar l’antiquada xarxa de RENFE – rodalies, quan el TGV no arribi a velocitat de TGV i a més passi de lluny de l’aeroport, quan després de tota una vida pagant a la Seguretat Social haguem de recórrer a clíniques privades pagant el que potser no tenim per tal de no morir literalment esperant ser atesos a les públiques, quan les seleccions catalanes esportives només siguin bones per jugar amistosos, quan durant un judici s’obligui al personal a parlar en castellà perquè el jutge no entèn la llengua catalana, quan continuin sortint els nostres diners a raig fet per tal que a les regions espanyoles puguin viure a cos de rei, quan la immigració es col·lapsi i no puguem legislar pertinentment, quan els estudiants no puguem disposar de beques, quan els subsidis familiars els marqui l’estat en concepte de la mitjana estatal i no de Catalunya… Aquest Estatut, un simple maquillatge del que ja teníem obsolet, és el de la vergonya, el de la indignitat, la humiliació, el vassallatge feudal, el que permet a Espanya continuar tenint la nostra societat aletargada. El que hipoteca el futur d’uns joves que cada cop ho tenim més difícil per a independitzar-se i formar la seva pròpia família. L’Estatut gràcies al qual en queixar-nos a Madrid de la nostra situació, el cacic de torn de els Espanyes podrà somriure despectivament dient-nos amb raó «ustedes sabrán lo que votaron». És l’Estatut d’Ibarra, alias Gladiator, i Guerra, el fuster major del regne, especialista en passar el ribot. Un Estatut que se’ns ven com una paella i és un simple arròs bullit covat amb sospites de patata. Un caramel que pot entretenir l’estómac, però no pas guareix cap malaltia ni alleuja cap inanició. Potser sí que la societat catalana és «anormal», car s’ha deixat convèncer, més ben dit entabanar, per arguments tan banals com els esgrimits, per això ara cal mirar de superar aquest escenari, obrir els ulls a la gent i desacomplexar-la de síndromes d’Estocolm, sobretot aquells que creixen sense por, que no han viscut règims absoluts i no tenen necessitat de conformar-se amb qualsevol cosa quan podríem controlar tot, o almenys tot allò que ens pertany. Confiar en aquells polítics que creuen que tot és possible i no legitimen retallades absurdes a canvi de ministeris o ocupar cadires i sortir a fotos. Perquè de fet tot és possible. A Europa han nascut uns 20 estats en els darrers 15 anys. Com no ha de ser possible que Catalunya no pugui aspirar a un Estatut com el del 30 de setembre? I per què no anar més enllà, fins i tot, ja m’enteneu. Hem de fer que l’Estatut que avui entra en vigor aviat quedi superat per les circumstàncies i prenem per dret d’usucapió allò que és nostre, enfrontant-nos a qui sigui, pensant en el país i no en els partits polítics. I això no costarà gaire esforç, perquè aquest Estatut no trigarà gaire a quedar superat pels fets esdevenidors i les necessitats de la nostra societat. «Ja no ens alimenten engrunes, volem el pa sencer» Ovidi Montllor. «Catalans, feu-vos dignes de Catalunya» Francesc Macià. «Catalunya només ens té a nosaltres»

Lluís Companys.Sardanista és usuari del Racó Català
130 lectures i 5 comentaris