I ja em direu, aleshores, si ho heu pogut veure sense serrar les dents, sense plorar ni una vegada.
Al començament, un missatge que una dona envia el 23 de setembre de 2019, quan tot just si va sortint el sol. És una veu sense cap estridència, amb el to greu, apagat, que de vegades es trenca lleument però que no vol tremolar: que són a casa el Xevi, amb l’operació aquesta antiindependentista i que ho estan regirant tot, jo de moment no li diré res a la mare, ja us n’aniré informant.
A partir d’aquest moment, de l’assalt, la realitat s’estrafà a gust i conveniència dels mastodonts uniformats, cuirassats, armats fins a les dents, que han enviat a bramar (aquell vídeo bruelant guardiasssiveeeeeeeeeeel mentre intentaven esbotzar a cops d’ariet i després a coces la porta d’un pis des del replà de l’escala, el recordeu? Es va fer viral) i a escorcollar les cases i a trinxar-ho tot i a endur-se detingudes nou persones, de matinada. Nou catalans, nou independentistes, que aquesta és la qüestió.
I l’escenificació, també.
Sobretot, l’escenificació: helicòpters i sirenes i mig miler d’individus uniformats i cotxes tallant carrers i vídeos enregistrats pels mateixos guardiacivils per poder-los distribuir després a conveniència: que s’hi vegi aquesta bossa d’escombraries amb la substància tan sospitosa a dins, els assaltants que s’enduen caixes de cartró amb qui sap què li han trobat a casa, al meu veí.
Res, és clar. Prou que ho havien de saber i prou que ho sabien, si diu que feia un any que seguien i que espiaven els Xaviers, la Clara, l’Eduardo, en Germinal. En David i en Jordi. L’Alexis i en Feran. Les seves famílies. A tu i a mi.
Estelades, samarretes de marxandatge independentista i sis-cents euros precisament comptabilitzats de la venda d’aquest material que converteixen l’activista d’un CDR en “responsable del finançament de la banda” [sic]. La bossa d’escombraries d’aquell vídeo, que resulta que contenia serradures i que encara les conté perquè no es van molestar a emportar-s’ho i ara l’Anna i l’Alexis la mostren i la contemplen allà mateix com per recordar-se, com per recordar-nos, que tot plegat no ha estat un malson. Que ho han hagut de viure.
En cosa de cinquanta minuts el documentari De matinada exposa aquesta estupefacció de sentir els cops a la porta i les veus a fora i làsers vermells i pensar a telefonar al 112 perquè això és que han entrat lladres i constatar després que sí; que no és el lleter (l’únic que, segons la dita, et truca a la porta de matinada en democràcia).
No ho explicaré tot. Mireu-lo vosaltres. La impunitat amb què la guàrdia civil pot ordir una operació fantasmagòrica al servei de la seva revenja (allò dels piolins ho tenen com una humiliació i encara els cou: també funcionen així), apuntar les persones amb una pistola al cap, atemorir els fills petits, detenir, maltractar, amenaçar, evocar Intxaurrondo i les tortures que s’hi han perpetrat. L’aquiescència, la complicitat, la col·laboració de jutges i fiscals (les compareixences sense haver dormit, les irregularitats en l’assignació d’advocats d’ofici, les filtracions a la premsa de les declaracions, els mesos de presó). Els mitjans de comunicació que reprodueixen acríticament i a tota plana les acusacions, a quina més sorollosa, a quina amb més bandes i més terroristes i més explosius per metre quadrat i inversament proporcional a les notícies que no donaran després, quan resulta que la mateixa Audiència espanyola ha de reconèixer que no pot acusar els detinguts de “cap fet delictiu concret”, o que en realitat no hi ha enlloc explosius, o etcètera. He escrit “acríticament” i també se’n podria dir, en molts casos, “interessadament”. Amb aquell entusiasme de sumar-se a la campanya.
He escrit que em volia estalviar els adjectius i m’hi esforço. De veritat que sí. Deixeu-me només afegir-hi que cada vegada que algú em parli del terme aquest que s’han empescat, de la “desjudicialització” i de les intempèries que comporta, el remetré a aquest De matinada per saber com els afecta a ells. A ells, que som tots nosaltres.
En fi.
Però és que hi ha més coses, al documentari. Les coses importants. Veure la humanitat com es recobra del cop. La família, els amics, el veïnat, els desconeguts. Aquesta solidaritat preciosa del em pensava que estava sol i resulta que hi havia milers de persones al carrer, amb el fred, i amb el tot i el què us fa falta. I la gent de Madrid. La gent de Madrid que també existeix. Oferir el cotxe, la casa, l’experiència, el caliu. Els advocats. Els grups de suport. La música. Aquesta xarxa de formigues que, quan s’ajunten, són indestructibles.
La Mireia, que és cosina d’un dels detinguts, parla, al final de tot, molt clarament, de la por. De la por que ha tingut. Tanta por. I de com l’ha dominada.
I és això.
Impressionant escrit d’una independentista lliure i lluitadora. Un veritable anàlisi de l’enemic repressor, invasor i terrorista i de les seves conxorxes i violència perenne contra el Poble Català, contra la nació sencera, contra la llengua de tots els Països Catalans.
Llum al cor i força al braç!
Sigueu valents en aquest judici i digueu-los que no reconeixeu la seva supremacia ni la seva legitimitat ni autoritat sobre vosaltres -tots nosaltres-, encara no s’han adonat que ja vam proclamar la DUI? Ja no som, no formem part del seu poble, que no es creguin que som una seva possessió!
Els seus judicis de guerra bruta i ocupació i esclavatge són el seu propi fracàs.
Com digué un tal Rubalcaba ja han començat, ho estant pagant avterminis i abans d’hora, nosaltres ja no som d’aquest món de les seves possessions i la seva altivesa!
Hi tant que ens cal aquesta Conferència Nacional de l’independentisme i també la Llista Cívica Única que se’n derivi, un MxI moviment per a la Independència que es presenti a la brega política amb un nou sal quàntic, el moviment polític descolonitzador, alliberador, concretor del nou esperit lleial i conseqüent amb l’1-O i la DUI reals, legítims o legals, en l’única legalitat que ens és vàlida, la nostra, la catalana, fruit de l’octubre del 2017.
Hi tant que ens cal una Llista Cívica Única amb el nou relat de la Independència de fet, relat i convenciment absolut:
Viure la Llengua, la Nació sencera, l’Estat català en forma de República Catalana Independent.
Aquest és el preu i la gran victòria prèvia, la concreció i organització del Moviment Independentista Unilateral i conseqüent enxarxat sobre el territori, amb la seva Plana Major i els mecanismes de correcció tàctics i estratègics, i amb previsió continua de les diverses contingències previsibles i de correcció i adequació del rumb en tot moment.
Aquest és el preu que han de pagar, la nostra unió, organització i coordinació, el nostre relat i objectiu alliberadors, la consciència de Països Catalans i la determinació de ja ser lliures, tot fins el “Prou’ definitiu!
La implementació, l’única victòria, la Independència plena!
Al judici no us ajupiu ni agenolleu, sigueu jutges de la seva vergonya i de la seva ignomínia, digueu-los s plena veu “Nosaltres no som del vostre Poble!”