BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002
VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.
442. La Immigració segons Catalunya Acció (Primera part)
La independència i la immigració
1/abril/2005
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l’hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D’una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d’altres s’entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l’únic problema real és que l’espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l’anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d’Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d’acollida?
Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d’Andalusia, d’aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d’acabar-se d’una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l’àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d’un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: ?els nouvinguts que s’integren i els seus descendents som senzillament catalans?. I punt. Formem part d’una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.
El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d’Història va impactar el cervell infantil d’uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre’m que l’assignatura d’Història només en parlava de l’espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l’entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d’haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l’acció per a aconseguir-ho.
Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d’espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m’adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me’l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d’alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d’Andalusia, la Xina o l’Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.
La catalanitat no és més que una manera de pensar, d’entendre i d’actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d’allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d’aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L’experiència diària, la manera com interactua la gent, l’estructura socio-econòmica i l’ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d’aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.
(Fi de la primera part d’aquest llarg i interessant article, escrit per:)
Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció
juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org
Aquest article ha sigut extret de "El Nord, gaseta digital" -destacats- de la web www.catalunyaaccio.org
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Juan Manuel Rodríquez, et felicite per l’article tan clar i assimilable, tan realista i a la vegada tan il·lusionat. M’he sentit al·ludit per la llavor que et va llençar la professora d’Història, Com a professor d’institut ja m’agradaría a mi fer el mateix amb algun dels meus alumnes!
Salut, República i Independència!