No he parat quiet ni un sol dia, pràcticament. Volia viure amb intensitat el periodisme digital i la ciutadania 2.0 alhora. Volia conèixer gent potent, amb idees, i aprendre alguna cosa. Pretenia conversar i debatre, apuntar reflexions i rebre arguments al respecte. Però llavors vaig canviar de feina, i d’un diari vaig passar a una agència pública de notícies. I vaig haver d’anar amb peus de plom, de controlar-me, de mesurar les paraules, de pensar què pensaran i què diran abans de posar-me davant del teclat. Tot i els equilibris, la prudència i la distància, n’hi ha que en fan un ús malintencionat d’això que dic aquí o faig a la resta de ciberespais —un exemple—. Ja no és el bloc d’en Saül, d’aquell noi de Calella, del periodista que informa i opina, que es mostra com és i escriu què en pensa. Ara és una altra cosa, és un bloc boomerang. Se’m pot girar a la contra, perquè malgrat els equilibris i la contenció n’hi ha que et diuen el nom del porc i t’acusen de vés a saber què.
L’altre dia a Tavèrnoles em van demanar que expliqués per què vaig obrir un bloc i com m’ho havia fet per aconseguir una certa notorietat. Pobre de mi. Vaig confessar, d’entrada, que el bloc va ser per a mi un espai de llibertat, un alliberament personal. I que després va venir la resta. El bloc m’ha obert un món que mai no m’havia imaginat. Hi he disfrutat moltíssim. Però des de fa uns dies que dubto i em plantejo què hi faig. Vaig llegir aquest apunt sobre el cansament de la ciberpolítica, i la veritat és que jo també he perdut frescor i empenta. Però resisteixo, i no sé què fer. No puc plegar veles. Però m’ho plantejo. I em plantejo si tinc el dret a dubtar. Si puc pensar en veu alta, i escriure les meves contradiccions, les meves manies. Em plantejo si em puc permetre de canviar d’opinió, de caure en contradiccions, de certificar a cop de tecla que la vida és moviment i que avui pots dir una cosa i demà pensar-ne una altra, i no hauria de passar res, però passa.
Un cert exhibicionisme és inevitable quan el bloc és personal i és honest. El problema és quan algú, el lector per exemple, t’exigeix que et despullis o et retreu que no ho facis. El problema és que els que no en fan cap, de bloc, es pensen que les fotos són fixes. Sovint surten mogudes, i alguns cops surten perfectes. Però un bloc no són fotos, un bloc són imatges en moviment. És l’evolució la que fa el relat, la que li dóna sentit a tot plegat. La captura d’un frame de la pel·lícula no explica gaire cosa, és només una imatge aïllada. Últimament detecto massa captures d’aquesta mena. I quan et fan pensar i t’obliguen a un autocontrol preventiu que posa en crisi l’atreviment necessari per aparèixer aquí cada dia escrivint alguna cosa que s’aguanti és que no anem bé. O, pitjor encara, quan estàs acabant l’apunt i dubtes que s’estigui entenent alguna cosa del que volies transmetre. Per culpa meva, és clar. En definitiva, quan et qüestiones si pots pensar en veu alta. I fer-ho aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De fa un temps que jo també t’ho volia comentar. La teva descripció de la catosfera és molt monotemàtica. És el teu bloc i jo no soc ningú per criticar-lo… l’únic és que com a lector m’havies allunyat (no passa res, no tens cap obligació) perquè deixaves de parlar d’una part important de la blogosfera que estem fent feina interessant. Ja ho sé.. no és extrictament en català i no només és per la política catalana, però obviar una part de la realitat de la catalanosfera no deixa de ser sorprenent (ja ni em preocupa el tractament sesgat de poliblocs).
Ara bé, en un twit trobo la teva reflexió i t’entenc.. ara et trobes a la mira de moltes crítiques, que fora de la que t’he fet, algunes cerquen algún dany en contra teu. O cerquen un guiny erroni per a poder justificar una crítica malintencionada.
La meva recomanació es doble i a més contradictoria. Si el teu bloc no et provoca la mateixa satisfacció d’abans i tens més limitacions potser que facis vacances. Ara bé, el teu bloc no deixa de ser una eina que com a comunicador hi tens i a més és significatiu a la catosfera i la catalanosfera. Si tú el deixesis en “stand by” potser perdríem massa. Fins i tot els que ja no et llegim molt.
Per egoisme et demano que no ho facis i t’arrisquis lo que creguis i no més… No tens cap obligació però sí potser un deure moral per continuar.
Aquest blog t’ha dut fins aquí. No paris, et continuarà empenyent.
Diversifica. Fes un bloc personal per a gaudir-lo. Et pose d’exemple Joan Vila. Un bloc d’una persona molt i molt interessant. Li has comprat bolquers al teu nano? a com van de preu? I les vacunes com les ha assimilat ? I aquell sopar amb els amics del divendres ?
I la cançó d’aquell cantant que tan t’agrada ? I aquell concert de jazz ?
És que, de moment, aquesta colònia no dóna per a més. Caldrien més medis, però són en relació directament proporcional amb el poder polític real d’aquesta societat. Per tant, ben poc.
Cordialment. Una abraçada.
PS: massa (bon) periodista per a tan poc de poder real.
Penso que no has perdut frescor. Em sembla que més aviat el que passa és que es respira millor i ens anem acostumant (bon costum!) a tenir comunicació i converses. Pensar en veu alta, una de les meravelles de la conversa.
Crec que la única restricció hauria de ser que facis bé la feina que fas, i que fora de l’exigent que siguem pel que fa al parlar en públic, no hauria d’haver interferència. Sobre els mals usos, tant de blocaires com de lectors, diria que el que cal vigilar és que, i gual que faríem (o hem de fer!) si deixem que algú es fiqui a una conversa: demanar respecte, i no permetre que es tronin a demonitzar socialment aquests espais de comunicació i influència (ni amb lleis ni amb “llaus”..
He vist ara informació del curs que es farà a la UB, em sembla molt adient pel moment.
Salut!
La veritat es que si deixessis d’escriure, deixaries un gran buit a la catosfera, difícil d’omplir. El problema que tens, es que amb el càrrec que ocupes, formes part del poder, i això condiciona el dius o fas, i hi ha gent que ho aprofitarà per atacar-te.
Una reflexió com la teva me la faig, també jo, cada dia. I des de fa un temps.
Opinions polítiques esbombades. Generació de fílies i fòbies. Possibles conseqüències en el terreny professional i personal. Intimitats esbombades -a capdavall, el tipus de bloq en faig és una mena de dietari públic i obert, fet i pastat de la pròpia vida. L’ús que en puguin fer adversaris o enemics. El retalldel temps per a tasques més literàries o llibresques…
Tot amb tot, m’agrada i m’hi sento bé. La feina constant, el repte, m’engresca i estimula. I penso, ben sincerament, que paga la pena. Que a falta de motius més sòlids fem una tasca, modesta i personal, de testimoniatge, i que paga la pena.
Parlo per mi: això és un referèndum diari, una cosa que cal avaluar pas a pas. Provenint del pensament marxista com hi provinc, i acostumat, doncs, al pensament cartesià, a la cosa aquella de l’anàlisi de la situació concreta, causes, conseqüències, derivacions, per quès i tal i tal.
Vull dir que, ara per ara, segueixo pensant que cal tirar endavant i assumir la tasca de seguir vivint, compartint, i interrelacionant amb totes i tots vosaltres.
Més encara, la presència i companyia, i perdoneu-me’n els oblits, dels Blesa, el meu país d’Itàlia, en Marcús, de Registres Particulars, de Totxos, maons…., de tu Saül, i de tanta i tanta activa, bona, intel.ligent, gent, m’estimula.
Endavant, doncs. Vivim, creixem i fem-nos vells i joves amb aquesta finestra digital oberta als quatre vents.
Cordialment,
Pere Meroño.
Penses en veu alta i dius coses que faran pensar. Et podem demanar que continuïs, però tots sabem l’esforç intens i sostingut que has estat fent aquests quatre anys.
Paradoxes de la vida: crec que fent aquesta reflexió en veu alta t’adonaràs de les repercussions que té el teu bloc.
Sigui com sigui, i per la part que em toca, si no hagués estat per la teva bona feina la “Crida a la blogosfera sobiranista” s’hauria quedat en això, una crida. La presentació de la XBS hauria quedat una mica coixa. I tantes i tantes altres coses, que en Saül sembla que sempre és arreu.
Pensa en veu alta tant com vulguis. Els qui et llegim només podem tenir dues respostes: admiració professional i respecte personal. I una gran empatia sobiranista, és clar!
És evident que pots pensar en veu alta. Tu mateix dius que fa 4 anys que ho fas, hehehe. Una altra cosa seria que necessitis un temps per repensar el bloc, per definir cap a on el vols enfocar.
Sempre he pensat que el teu bloc ha estat un catalitzador per molts dels que ens dediquem a fer política al nostre país (des de militants de base, passant per regidors i alcaldes, fins a diputats i càrrecs a l’alta política) per engrescar-nos a engegar un bloc. De fet, el portal poliblocs va ser l’evolució natural de la barra lateral d’enllaços del teu bloc, i a mi em sembla una eina molt interessant.
Jo t’animo a continuar. Repensa el bloc, si creus que ho necessites i et ve de gust, però no deixis de dir tot allò que necessitis expressar en veu alta. Jo crec que seria un error.
Salut i blocs!
Saül, tu sabràs què has de fer amb el teu blog i això no t’ho ha de venir a dir ningú, sens dubte. Ni ho permetries, estic segur.
Jo sovint he criticat la blogosfera política perquè és tediosa, monotemàtica i poc original, perillosament tendent al penament únic i que en molt comptades ocasions es permet travessar la línia que li marca el seu partit o alineament polític.
I sempre deia que hi ha comptades excepcions. I la comptada excepció que em ve sempre al cap quan penso en la blogosfera política és el teu blog.
No ens deixis sense excepcions que confirmen la regla!!
Saül
Et convido a seguir la teva exhibició. Va ser un encert començar-la com a “espai d’alliberament personal” i segueix essent un encert seguir amb aquesta exhibició, encara que sigui amb una certa dosi d’autoexigència. La teva regularitat és exemplar.
Tots ens condiciona. El lloc on treballes, la teva familia, els amics amb els quals t’envoltes i, també, les coses que un escriu. Però entre escriure i no escriure, jo et convido que segueixis escrivint.
Aquest és un espai teu. Jo sempre t’he dit que l’utilitzis de la forma més oberta possible, sabent que no hi ha molt poques coses que siguin blanc o negre. I penso que això ho compleixes molt bé.
A mi m’agrada llegir-te quan ofereixes opinions que comparteixo. I m’agrada llegir-te quan dones opinions que no comparteixo. I quan ja no m’agradi llegir-te, deixaré de connectar-me al teu bloc.
Sempre rebràs algun comentari injust i o no prou ajustat, hi has d’estar disposat.
Segueix escrivint. Segueix sumant.
Renoi, per aquesta reflexió alguns també hi hem passat! És allò que, quan tens un color determinat o una professió “compromesa”, sembla que obligatòriament hagis de practicar el bloquisme “políticament correcte” i fer veure que el món (el teu, el dels teus) és de color de rosa. Però arriba un moment en que el sentit crític (els nostres mestres i professors no s’han omplert la boca dient que formen ciutadans crítics?) s’imposa i la coherència personal et fa escollir per la via “oficialista” o per presentar les coses tal com tu les veus (que no vol dir tal i com són)
I els blocs deuen servir per això, no? per explicar o opinar amb plena llibertat. Si nosaltres mateixos en la coartem, potser millor plegar veles i dedicar-se a qualsevol altre passatemps. Sent conseqüent amb el que faig, només et puc dir que endavant les atxes i, si a algú li pica, doncs que es rasqui.
Tens tot el dret a dubtar -faltaria més!-, al desànim, a plantejar-te què fas, a canviar d’opinió, a tot el que vulguis, en el teu blog. Però pensa que si tanques la paradeta serem molts els qui et trobarem a faltar. Sóc dels que et segueixo cada dia.
alguns fins i tot m’han dit que si no tinguès el bloc m’aniria millor, he patit segurament aquesta utilització de la que parles i alguns moments me plantejar tancar.
felicitats per l’escrit, però crec que cal seguir
Joan Puig Cordon
Saül,
Aquest pots i els seus comentaris ja és una demostració que pots pensar en veu alta i que compartint-ho ens enriquim tots plegats. Si ho deixes, trobaré a faltar un dels meus blogs de referència, perquè és precisament perquè t’hi aboques de forma personal que el considero un referent. D’aquells que sempre llegeixo, vaja. Però t’entendré perfectament. Són moltes les circumstàncies i és només un mateix qui les pot valorar. En última instància, només et diria que t’escoltis, perquè arriarà el moment en què ja ho sabràs, què has de fer. Fins ara.
Penso que ens avorrim perquè som massa moderats. Hauriem de donar una oportunitat a la rauxa, que, per cert, és tant o més catalana que el seny. Ofendre no és ofensiu si ens allibera del tedi. Insultar no és insultant si ens activa les neurones.
La retòrica dels polítics catalans és com el porexpan: ho omple tot i no serveix per res. Doneu doncs una oportunitat als qui tenen sang a les venes i neurones al cervell. Més Bofills i menys carrinclonades impostades!.
Bona nit,
Acabo de llegir el teu post. Aquest migdia jo estava desactualitzat, i d’haver-lo llegit abans …
Tots aquells qui hem decidit de escriure un bloc exhibim allò que fem o pensem, en el teu cas de manera més brillant que no pas d’altres com jo mateix, i s’agraeix que algú amb prou criteri comparteixi reflexions en veu alta sobre l’actualitat del nostre país, tot i que alguns vulguin aprofitar-les per qüestionar-te.
Aquells a qui no ens fa por deixar rastre escrit del que pensem no ens fa por la coherència.
Endavant les atxes!
En primer lloc, saludar-te a tu i a tots i totes les amigues del bloc.
Saül, només et vull dir que feia temps que no llegia un text com el teu. Si hi ha una sola paraula que et pot caracteritzar és una de ben senzilla i bonica, HONESTITAT.
Gràcies per pensar en VEU ALTA!
Ramon
Ànim Saül. Les reflexions que te fas i que comparteixes generosament amb nosaltres- els passius lectors- demostren que com tot el que neix i creix assoleix un grau de maduresa complerta que porta intrínsecament al conflicte existencial.
Per la meva part, t’encoratjo a que continuïs mentre el conflicte no et venci i celebraré seguir llegint-te. No cedeixis a les pressions exercides conscientment per aquells que es consideren en poder de la veritat i que sovint no fan res més que coartar l’exercici de la llibertat i la pluralitat de pensament
ben fet d’escriure aquesta entrada. Tens molta raó amb això de la foto fixa o foto moguda i el canvi d’opinió en el temps. Jo vull pensar que enlloc d’agafar-nos al peu de la lletra tot el que es diu, aprendrem a entendre que pots canviar d’idees. Perquè si com a societat no n’aprenem, tindrem uns blocs que no es podran llegir de tantes precaucions que has de tenir abans de dir res.
Que no t’espanti que et citin relligant les teves paraules remontant-se fins a la Generalitat.
Sort amb el bloc (i amb la resta) 🙂
Quan et qüestiones (en veu alta) si pots pensar en veu alta, la resposta és evident. A mi, personalment, em preocuparia que no tenguessis cap dubte. Si fos així, quin sentit tendria tot això?
Ànims i per molts d’anys!
Lleonard
això, ànims Saül.
i una abraçada.
Felicitats per la teva dedicació. No t’aturis!