L'accidentada actuació d'Ibáñez demostra que no valia la pena trencar el propi propòsit de no trepitjar el recinte del Fòrum.
Això del Fòrum no va, i com que no va és un autèntic desastre. Bàsicament per les expectatives col·lectives que s'hi havien dipositat.
Dilluns vaig cometre l'error de trair-me. M'havia fet el propòsit de no trepitjar el recinte del Fòrum, encara que fos per no contribuir a incrementar les estadístiques de visitants, aquelles que posteriorment l'organització aprofita mediàticament per defensar-se de les múltiples crítiques a l'esdeveniment.
Sap greu que el Fòrum no trenqui la maledicció amb què va néixer, perquè hi ha un grapat d'executius que es van apuntar -en clau de promoció professional- al projecte d'aquest esdeveniment solidari i multicultural auspiciat pel maragallisme i concretat per l'hereu Clos. Els Sarsanedas, Marcet, Oliveras i Pagès van ser fitxats per la causa del Fòrum en una època en què l'esquerra no tenia el poder del govern català ni de l'espanyol. Ara, vist en perspectiva, l'opció d'aquests executius es demostra equivocada perquè el Fòrum no arrenca en l'equador del seu propi calendari i s'ha estès, com una taca d'oli, la sensació que tot plegat és la coartada per dur a terme una operació urbanística. Alguns -que no pocs- dirien d'especulació urbanística. Amb l'horitzó a la vista d'una patacada en les previsions de visitants, del ressò internacional i de l'escassa simpatia ciutadana, què en faran dels executius organitzadors?
El concert de Paco Ibáñez era la raó poderosa que m'obligava a trencar la pròpia promesa, l'excusa per treure-hi el cap amb el nas mig arrufat. Paco Ibáñez actuava dilluns a la nit -i anit també- a l'escenari de la Haima, que és a l'aire lliure. La veu d'Ibáñez ha anat minvant amb els anys, i a cada concert les cordes vocals del valencià són un simple record d'aquell Paco Ibáñez del mític concert a l'Olympia de París, el desembre de 1969.
Doncs l'home no en té prou de lluitar contra el pas dels anys i contra un deficient equip de so que, a pocs metres de l'escenari de la Haima, li munten l'espectacle d'El gegant dels set mars, amb una molèstia notòria. Algú entre el públic crida "Organització, dimissió!", mentre Ibáñez s'incomoda davant de les adversitats.
Si ja pot semblar un sacrilegi el concert d'Ibáñez en el context d'un Fòrum tan denigrat, només calia afegir-hi una mala organització per la coincidència horària -durant bona part de l'actuació- de dos espectacles.
Trencat l'ambient necessari des del principi, el públic renuncia a arribar al clímax amb les clàssiques "A galopar", "Me lo decía mi abuelito" i "Palabras para Julia". Només a l'hora dels bisos, quan el públic provinent de l'espectacle del gegant deixa de desfilar per davant de la Haima, s'estableix una relació acceptable artista-públic.
L'escapada nocturna al Fòrum no ha valgut la pena, i quedar-se amb l'accidentada actuació de Paco Ibáñez és una equivocació que mereix ser reparada. Caldrà esperar un altre concert per esborrar el de dilluns de la memòria. De moment, però, ens quedem amb aquesta frase seva: "El McDonald's és la major arma de destrucció massiva dels Estats Units. El McDonald's que més m'agrada és el que està buit." Tan buit com el Fòrum.
