Saül Gordillo www.saul.cat

Han hagut de sortir Chaves i Guerra, i un tal Gómez, a bordar contra el President Montilla. No entenen que José Montilla, Pepe Montilla, aquell amb qui compartien reunions del comitè federal del PSOE, s’hagi plantat d’aquesta manera. Si no claudica el President, acabaran dient que ha embogit, que ja no és socialista i altres barbaritats. No han entès res. No s’ho prenen seriosament. Ara es dediquen a atacar Montilla per insolidari, a treure el clàssic espantall del PP i  mirar pel retrovisor que ens situa en l’època de CiU, culpable del model de finançament pactat en el seu moment amb Aznar i autora d’altres mals recurrents per a la nostàlgia interessada. La crisi econòmica esdevé l’excusa perfecta per vestir la coartada, per justificar l’enèssim incompliment. Però els socialistes catalans ja ho han reiterat una i mil vegades: que abans s’estimen Catalunya que Zapatero. Montilla està construint el seu personatge, és un president en construcció que està perfilant el relat del governant que afronta l’hora de la veritat. Cada dia que passi i no claudiqui ho tindrà més difícil per fer marxa enrere, i de moment aguanta. No es tracta de comparar-lo amb Pujol, perquè segurament les circumstàncies i els personatges són massa diferents. Però fa la impressió que el Palau de la Generalitat, el càrrec de president d’una nació sense estat com Catalunya i la injecció de realisme, sumada a una situació dramàtica de les finances de l’administració catalana, fan que hi hagi una certa simbiosi, una mena de metamorfosi entre Montilla i Pujol. Montilla pujoleja de la mateixa manera que Pujol montilleja. Qui ens ho havia de dir? Qui ens havia de dir que Zapatero dilapidaria en temps rècord la confiança guanyada a  les urnes de Catalunya, on cada cop és més insostenible (sobretot mediàticament) defensar la seva coherència i honradesa. Qui ens havia de dir que Montilla estaria mantenint el pols històric d’aquests dies. Un pols que, almenys fins ara, afegeix mèrit al president en construcció que és Montilla. Perquè l’estira-i-arronsa entre el PSC i el PSOE no sembla que sigui teatre, oi?

(Ja sé que algú em tornarà a dir ingenu, però que ho faci amb un to que no contribueixi al tremendisme amb què Vicenç Villatoro critica els comentaris i la participació a Internet.)