Saül Gordillo www.saul.cat

Joan Coromines [wiki] es va tancar al domicili de Pineda de Mar els últims anys per enllestir la seva obra monumental. Són escasses les fotografies d’ell dels últims anys. Mai vaig arribar a retratar-lo a casa seva, on treballava tot el temps que no dormia ni menjava. Era gasiu en la concessió d’entrevistes. De fet, en recordo una de televisada que va resultar ser un dinar amb Josep Maria Espinàs [wiki] a Collsacreu i al qual Coromines hi va anar sense saber que l’enregistrarien. Vaig entrar a la casa de Coromines al carrer Colom de Pineda després de la seva mort, i allà hi vaig veure la mítica calaixera que després seria objecte de l’exposició que va muntar l’artista Perejaume [wiki] a la Pedrera.

En vida, però, vaig aconseguir fotografiar-lo aprofitant les dues úniques aparicions públiques que recordo, ambdues al Maresme, per cert. Les primeres fotos són del 25 de gener de 1992 a l’ermita de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, en un acte d’homenatge al pare del lingüista, el polític i economista Pere Coromines [wiki]. Qui l’ajuda a baixar les escales que condueixen a l’elevada ermita és precisament Perejaume. I una de les fotos mostra el filòleg amb les seves emblemàtiques xiruques, icona imprescindible de la trajectòria d’aquest filòleg excursionista.

Les dues fotos de sota són d’un altre dia, del 22 de maig de 1992, a Pineda de Mar. Vaig aprofitar una visita del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol [wiki], al domicili de Coromines, que va sortir un moment a acomiadar-lo, tot i la pluja. Són de les últimes imatges del lingüista en vida, a excepció de les fotografies que li havia fet a dins del seu domicili una de les poques persones que hi va tenir accés prenent-hi imatges, Joan Pujadas. Les fotos de Pujadas es van publicar a la revista de l’Alt Maresme Repòrter, ja desapareguda. Una publicació que va difondre material periodístic valuossíssim sobre el filòleg.

Coromines és un dels grans personatges que apareixen a l’arxiu dels meus negatius que aquests dies he començat a digitalitzar, pacientment i sense pressa. I aquí en teniu una tria.

Per cert, a Sant Pol hi ha la Fundació Pere Coromines per a estudiosos i admiradors de la irrepetible trajectòria i de l’imprescindible llegat d’aquest homenot.