Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

14 de juliol de 2008
Relat diari
6 comentaris

Congrés de Convergència (i II)

He assistit a la cloenda del 15è congrés de Convergència, i m’han fet seure al costat de convidats com Vicent Partal [bloc], Miquel Calçada, Alfons López Tena, Joel Joan i Èric Bertran [bloc]. Una posició privilegiada per a una cloenda en què Felip Puig [Facebook] i Artur Mas [vídeobloc] s’han repartit els papers. Puig, el sobiranista, ha afirmat que tot nacionalista pensa cada dia en la independència, però que hi treballa i no en parla. Mas, el líder centrat, ha fet una crida a recuperar l’ànim de la nació. Ho ha fet evitant criticar el tripartit, defugint els tòpics d’opositor. No es vol presentar com un rondinaire, sinó com un optimista, ara que tothom vol ser optimista en aquest país i a la Casa Gran. És l’última oportunitat de Mas, ell ho sap i ho ha volgut deixar ben clar. Ara —a les properes eleccions, avançades o calendaritzades— o mai. I per a fer l’última aposta, el secretari general de Convergència reelegit ha optat per un partit controlat i moderat, allunyat dels drets a decidir explícits i de les ruptures amb Unió que desitjarien alguns del territori dominats per les vísceres.

En aquest sentit, Puig es va guanyar el sou d’un any amb una intervenció a porta tancada per frustrar una proclama de guerra amb els socialcristians. Pau interna és la recepta per a temps d’oposició. Pluralitat interna i cohesió cara enfora, la fórmula que el secretari general adjunt va verbalitzar en un reguitzell de pronòstics que CDC s’ha dedicat a desmuntar aquest cap de setmana a Barcelona [Flickr]. Ni deriva independentista, ni gir copernicà ideològic, ni etiquetes dreta-esquerra, ni cop de porta a Unió, ni divisió interna, ni relleu generacional forçat. Tot una bassa d’oli, per a desesperació de la competència, que quan celebra un congrés es tira els plats pel cap, a l’espera de la propera entrega congressual, que és la dels socialistes.

Divendres també hi vaig ser, al Palau de Congressos de la Diagonal [Congrés de Convergència], participant en una taula rodona sobre blocs i política 2.0. Alguns dels blocaires que hi han assistit, al primer congrés 2.0 d’un partit català, i dels càrrecs de CDC que en parlen són aquests (entre d’altres):

–Xavier Peytibí [bloc]
–Toni Ibàñez [bloc]
–Roc Fernàndez [bloc]
–Quim Fernàndez [bloc]
–Joan Mora [bloc]
–Carme-Laura Gil [bloc]
–Dessmond [bloc]
–David Rodríguez [bloc]
–Marta Puig Ventura [bloc]
–Albert Batalla [bloc]
–Carles Vilà [bloc]
–Rubèn Novoa [bloc]
–Carles Campuzano [bloc]
–Jaume Ciurana [bloc]
–Carles Puigdemont [bloc]
–Enric I. Canela [bloc]
–Cimera (Extraordinària) [bloc]
–Daniel Garcia Peris [bloc]
–Albert Baile [bloc]
–David Morgades [bloc]

  2. Moltes gràcies per a enllaçar el meu bloc. Una forma immillorable de onar-lo a conèixer. I felicitats pel col·loqui, tots 4 intervencions molt interessants.

    Respon

  4. Després del Congrés, però sobretot després de veure el càrrec que heu cedit al Felip Puig, i després de llegir les seves primeres declaracions, m’he decidit a escriure això per enviar-ho a El Periódico. Ho he escrit en castellà perquè m’ha vingut de gust, però inspirat per ell.
    Havia de ser en Felip Puig qui aconseguís aquesta fita: tot allò que publico, i van quatre llibres i molts articles, ho he fet en català per la simple raó que és la meva llengua. Però ara, escoltant-lo, m’han vingut ganes de fer-ho en castellà. Reconec que és tan sols per rencor, i per ganes de fotre. Però em dol que critiqui l’accent de Montilla, també tan sols per rencor. Perquè Pujol s’expressava parcament -dubto que aprovés el nivell C-, perquè Mas mostra unes limitacions excepcionals…

    En definitiva, t’adjunto el meu article.

    Apostilla al sr. Puig, Felip
    El señor Puig me viene sorprendiendo ingratamente desde hace años. Pero
    parece que ahora, en los sinsabores de la oposición, es capaz de
    mostrar su más insensata prosa. Suele suceder. Acaba de ser elegido (?)
    número dos de Convergència y ya dispara su arcabuz, con perdigón grueso
    y siniestro. Su comentario amenazante sobre la dicción catalana del sr.
    Montilla no me molesta ni me ofende: me reafirma aunque lo lamente
    profundamente. Mis dos apellidos son catalanes, mi lengua materna y
    paterna es la catalana, y en ella me expreso normalmente. Pero mis
    raíces (y las de quién no?) son charnegas. Mis dos abuelas, una
    alicantina y la otra murciana. Sin embargo, las dos mujeres hablaban
    sin distingos catalán y castellano, y por cierto con dicciones
    correctísimas, aún siendo víctimas dels analfabetismo funcional al que
    las sometió la clase burguesa franquista. Clase en la cual se formó
    alegremente el pensamiento del sr. Puig. Me gustaría comentarle, por
    cierto, algunas cosas: el sr. Pujol (Molt Honorable) sufre de graves
    déficits por lo que a la lengua catalana refiere: sólo nombraré sus
    “aconteixements”. Barbarismo que por cierto el sr. Montilla no ha
    cometido jamás. Y no mencionaré la precariedad léxica del sr. Mas,
    apabullante limitado, ni la suya propia (de Puig), acostumbrado a usar
    el verbo para breves y precarios improperios. Se deduce que le duele la
    oposición, y asimismo (o aún más) que un hombre que nació en Andalucía
    habite la casa que la sra.Ferrusola consideró “suya”. Con lo cual
    cuestiona él mismo eso de la “Casa gran”. A qué casa se refiere? A qué
    grandeza? Me permito responderle que prefiero la chabola de mis
    abuelas. Las cuales aprendieron un catalán irreprochable. La cuales
    nunca usaron este aprendizaje para menospreciar a nadie. Las cuales lo
    usaron para expresar el amor.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!