Dos dies fa que l'Albert Vilalta i els seus dos companys estan segrestats. A hores d'ara ningú sembla saber com es descabdellarà tota aquesta situació, ni si el segrest serà curt o llarg. Avui, com tots els dies que duri la seva absència, m'agradaria fer arribar a les seves famílies tot l'escalf i la companyia necessàries per ajudar-les a passar aquest tràngol . Malgrat la profunda solitud a la que una situació com aquesta t'aboca, com a societat crec que tenim l'obligació de fer saber al seu entorn més íntim que no estan sols en la seva angoixa, en les seves pors, en les seves esperances, en les seves fortaleses.

Avui he vist que el Blog de l'Alcalde ha desaparegut com a tal: ja no té aquest nom i ara ja no penja de la pàgina que l'alcalde Jordi Hereu té dins de la web de l'Ajuntament. Vol dir això que han reconegut el seu error i la immoralitat de gastar-se més de 300.000 euros l'any en un blog d'utilitat dubtosa ? No ! Senzillament n'han canviat el nom. Ara es diu www.barcelonaparla.cat .

Canviem el nom i ja està, hauran pensat. Però el disseny i el contingut són els mateixos. Es pensen que som tontos ?

Un Departament teòricament controlat per ERC acaba de cometre un error - espero que sigui un error, perquè sinó seria molt pitjor - que consolida el secessionisme lingüístic al País Valencià. Resulta que emprenen una campanya turística haztefandecatalunya en la que entre els idiomes d'accés hi figura el valencià, separat del català. Increïble !!!!!

Suposo que algú plegarà, no, per això ? o tampoc ?

El món tradicionalment tranquil de la cultura catalana s’ha vist sotragat darrerament per dos episodis de naturalesa molt diferent, però que han compartit espai en les pàgines de cultura.

L’un,  si no fos per les conseqüències que pot portar per a moltes entitats culturals i pel mal que ha fet,  hauria d’anar directament a les pàgines d’economia, de societat o de crònica judicial. Quan es comet un delicte utilitzant el nom de la cultura o del país, l’escletxa de confiança que s’obre és molt més profunda i el mal causat, en forma de desànim o indignació, té uns efectes sobre la moral col·lectiva que ultrapassen en molt la materialitat concreta de l’engany. Un mal que cap penediment ni cap rescabalament interessat pot, ni tan sols, maquillar. Només la justícia podrà situar les coses en un punt que permeti recuperar la confiança amb les institucions. Ara bé, d’aquí a caure en una espiral auto flagel·ladora  sobre la incapacitat de la societat cultural catalana  hi va un bon tros. Qui conforma la societat cultural, o en aquest cas, la societat coral catalana no són dos auto confessats estafadors, sinó els milers de cantaires, els milers de pares i mares de petits cantaires que cada setmana es troben, no a Dubai o les Maldives, sinó als ateneus, als centre parroquials, a les escoles o als centres cívics d'arreu del país per fer allò que més els agrada o més els omple: cantar i contribuir així al seu enriquiment cultural i personal. Uns, enriqueixen les seves butxaques robant, els altres enriqueixen les seves vides, cantant. Que ningú no es confongui: qui forma la societat cultural són els segons.

L’altre, cau directament en l’àmbit de la política cultural, de la legislació cultural, en la societat cultural. La decepció per la crisi del Consell de les Arts és general. No vull entrar a fons en les causes de la situació, si són personals o de model. Ja he dit en altres ocasions que per mi, la política cultural - amb tots els acords polítics que calgui i en estreta relació amb el sector, és clar - l'han de fer aquells que han estat legitimats per les urnes per fer-la. Però el cert és que ara, del Consell de les Arts, ja ningú no n’espera res. Un projecte estrella del primer tripartit, concretat en el segon, s’estavella enmig d’una onada de filtracions i retrets. Quan les expectatives sobre una institució són moltes, i quan tothom juga a fet i amagar - uns per aparentar que cedeixen poder i els altres per aparentar que en tenen - els riscs són grans, com s’ha vist. Importar models anglosaxons sense importar-ne abans els comportaments de la societat és una empresa condemnada al fracàs. Ara bé, és en moments de crisi com aquest, quan ningú ja no n'espera res que les institucions poden treballar i donar el millor de si mateixes en benefici, en aquest cas, de la cultura. Esperem-ho.

Un dels arguments recurrents que ERC feia servir per justificar el segon tripartit era que, una vegada acceptada la via estatutària, res no diferenciava, des del punt de vista nacional, a CIU i al PSC. L'ambició nacional de les dues formacions era la mateixa, deien.

Si algú de fora de la direcció d'ERC es va arribar a creure aquest argument, arran de la consulta d'Arenys de Munt haurà vist que això no és així. No he vist el President Montilla dir que ell votaria que sí - com sí que ho ha fet Artur Mas - o Jordi Hereu - com si ho ha fet Xavier Trias -. Ans el contrari, he vist Fernández de la Vega, Hereu, Iceta i Rangel mostrant-se bel·ligerants contra la sola idea de consultar a la gent sobre el futur que volen pel seu país.

I Montilla ? NS/NC

Copio un paràgraf del llibre Vida, naturaleza y ciencia, de diversos autors publicat per Taurus. Tot i que es refereix a la recerca científica crec que és aplicable a l'actitud que com a societat catalana hem de tenir de cara a afrontar els propers anys:

Una sociedad moderna tiene que ser capaz de soportar que se cuestione lo existente y de asimilar las incertidumbres personales e institucionales. En el campo de tensión entre la seguridad que tantos anhelan de un lado, y la igualmente necesaria apertura de los avances futuros del otro, muchas personas perciben cierto grado de incertidumbre. Aquí, una de las tareas importantes de todos los ámbitos de la sociedad y también de la política es crear un equilibrio entre la necesidad de seguridad y la apertura de cara al futuro.La opción que, basada en la presunción general de abuso, restringe más de lo debido la libertad de la investigación y la capacidad de futuro mediante estrictas limitaciones preventivas por parte de autoridades, instituciones y leyes, no es digna de una democracia valiente, abierta y con elevada consciencia de si misma.

He vist i sentit, Jordi Hereu carregant contra el referèndum d'Arenys de Munt. Ha dit que no entenia l'excessiva atenció que havia despertat i que no serviria per res, i després s'ha embolicat en una frase plena de subordinades llarguíssimes sense sentit, per acabar dient que el que calia fer era deixar-se de romanços i treballar pel país com feien ells .

Hereu ha perdut una gran oportunitat - una més  - d'exercir d'alcalde de la capital de Catalunya. Ha actuat - una vegada més - com a membre de l'aparell del PSOE a Catalunya. Ha estat prepotent, ha menyspreat l'autonomia municipal i ha renunciat ha exercir el lideratge d'alcalde de la capital del país.

Avui, Hereu ha actuat davant la consulta d'Arenys com ho hauria fet l'alcalde d'alguna capital de província de l'Espanya profunda: amb una bel·ligerància rància - perdoneu la rima fàcil - .

Ho hem dit moltes vegades: Hereu és un alcalde conservador i antic. Incapaç de llegir els ritmes canviants de la societat i avui ho ha tornat a demostrar fent la feina bruta del PSC.

Avui he rebut la factura de l'electricitat. L'acompanyava una carta només en espanyol explicant-me (?) d'una forma absolutament inintel·ligible el que calia fer per beneficiar-se del bo social que com a família nombrosa tenia dret. Així doncs, ara fa una estona, he trucat la número de telèfon ( 902508850 ) que indicava la factura com d'atenció al client. Deesprés d'una salutació bilingüe, m'han anat fent apretar botonets - ara ja només en espanyol -  en funció del que m'interessava aclarir. Si la carta era inintel·ligible, la veu enregistrada encara més. Finalment, quan he aconseguit prendre nota de tota la documentació - que no és poca - que necessito, em diuen que ho he d'enviar per correu a un apartat postal de Sevilla ( ! ) o enviar-ho escanejat per correu electrònic a una adreça que m'ha estat impossible de copiar per la velocitat a la que era dictada. Així doncs, m'he esperat a que m'atengués l'operadora. 

Me puede hablar en castellano, por favor ?

Li dic si no hi ha ningú que em pugui atendre en català i em diu que he de tornar a trucar al mateix número, esperar-me fins al final de l'enregistrament - és a dir , no apretar cap botonet - i demanar un intérprete de catalán.

Ho faig, i demano algú que m'atengui en català. I per dues vegades - oh, casualitat - la comunicació es talla...

Quants abonats a Endesa hi ha a Catalunya ?

Reprodueixo més avall l'anotació que fa poc més de 2 anys vaig fer en ocasió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat a Baltasar Porcel. Avui, encara recordo aquell discurs com un dels millors que he sentit mai. He intentat trobar el discurs sencer transcrit a la xarxa i no ho he aconseguit. Segurament Òmnium el deu tenir enregistrat. Seria una bona ocasió per recuperar-lo.



Porcel

dijous, 7 de juny de 2007 | 19:06h

Ahir vaig anar al Palau de la Música Catalana a l'acte de lliurament del premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Baltasar Porcel. Porcel féu un discurs brutal, magnífic, d'una força gairebé tel·lúrica que relligava l'ésser humà amb la terra i la llengua amb el ser. M'agradarà veure'l transcrit, encara que aquestes coses, quan les passes al paper sempre perden intensitat i emoció. Porcel expressà magistralment allò que és l'essència de la identitat i gairebé gosaria a dir, l'essència de la vida : som un pòsit format pel paisatge, les creences, l'estimació als altres, la llengua.

Avui hem presentat el nou spot del grup municipal. Un spot, com aquest, també fet a mà, amb pocs recursos però que creiem que interpreta allò que molts barcelonins i moltes barcelonines pensen.

Aquest matí he anat a la inauguració de la T1, a l'aeroport del Prat. Algunes coses que m'han cridat l'atenció:

1.- L'edifici és preciós i crec - això ja es veurà - que molt funcional. Còmode des del pàrking i amb una zona comercial molt ben resolta.

2.- En Bofill ha fet una molt bona feina que ell mateix s'ha encarregat de reivindicar des del faristol. Ha aprofitat per demanar més projectes.

3.- Dels tres discursos, el millor el de José Blanco: Imagineu-vos com havien de ser el de José Montilla i José Luis Rodriguez Zapatero.

4.- Montilla ha fet el discurs en català i castellà, al 50%. Bofill, Blanco i Zapatero, el 100% en espanyol.

5.- Montilla ha parlat en dues ocasions de Barcelona com la segona ciutat d'Espanya i n'ha defensat aquest rol. Pluja fina ?

6.-El poder real continua exercint fascinació en molta gent. L'aureòla protocolària en que es mou el President espanyol no es pot ni comparar amb la del President català.

7.- He vist gent que mai no s'aixeca quan entra el President de Catalunya, aixecar-se ràpidament així que ha entrat el President espanyol. Crec que, com fan a molts països del món, convidats, premsa i assistents als actes haurien d'aixecar-se quan entra l'alcalde o un President a un acte.

8.- Zapatero no ho ha pogut evitar i ho ha tornat a fer: ha promès que compartirà la negociació sobre el model de gestió amb la Generalitat i que preveia un "alumbramiento" proper en el tema del finançament.

9.- Perdut enmig de la comitiva hi havia el Conseller de PTOP. En un país normal, el conseller del ram havia de ser al davant de tot, marcant territori i competències.

10.- El boicot de baixa intensitat d'ERC, realment ha estat de molt baixa intensitat: hi eren Carod-Rovira, Portabella, Benach i, com a mínim dos alcaldes d'ERC.

11.- L'alcalde de Barcelona ? Hi era, però no ha tingut cap mena de presència remarcable a l'acte: algú s'ho imagina això amb Pasqual Maragall ?

La visita d'avui del President espanyol a Catalunya només s'explica per la  voluntat d'utilitzar els recursos públics en benefici dels interessos partidistes i sectaris del PSC davant d'unes eleccions. Si el que el nas i algunes enquestes indiquen - tenen la mateixa credibilitat l'un que les altres - , els socialisme espanyol a Catalunya pot tenir uns resultats discrets comparats amb els que habitualment tenen en les eleccions europees.

Ja és ser poc respectuós amb les institucions fer una visita d'aquestes a tres dies de les eleccions, però el poc respecte esdevé menyspreu quan el President dels espanyols se salta el govern de la Generalitat i es reuneix amb els alcaldes de les ciutats de més de 50.000 habitants menystenint el Conseller de Governació.

Fa poc una persona molt propera a l'actual President de la Generalitat comentava, en un indret públic i aliè a les orelles que podien escoltar-lo, les males relacions existents entre el Govern de la Generalitat i alguns alcaldes metropolitans socialistes. El problema és que aquests - amb el de Barcelona al capdavant - se salten constantment el Govern de la Generalitat que veu, impotent, com aquests s'han llançat a una cursa suïcida per la seva supervivència política al marge dels interessos col·lectius i accepten acords indignes per una foto fugissera amb el ministre del ram. I posava el de l'estació de La Sagrera com a exemple. 

Sé perfectament que  la composició sociològica de Catalunya és la que és, i és previsible que el PSOE obtingui encara molts vots a Catalunya, però el proper dia 7 caldria fer un vot per la dignitat. Un vot d'afirmació, un vot per dir no  a les maniobres potineres, per dir no als insults a la intel·ligència dels catalans que constantment fa Zapatero.

Avui, que tots els focus il·luminen - merescudament - Guardiola, Messi, Eto'o, Piqué, Valdés i companyia, vull deixar constància - com ja he fet alguna altra vegada - del pes decisiu i imprescindible que, al meu entendre, ha tingut la presidència de Joan Laporta en aquest èxit.

Aguantar la pressió com ho va fer Joan Laporta ara fa un any, prendre la decisió de situar Guardiola - de casa, sense experiència - com a entrenador, el combat contra la violència als camps de futbol, demostren que no estem davant d'un president més, ni tampoc d'un president covard o pusilànime.

Guardiola deia ahir - en italià -  que no hi ha major risc que no arriscar. Un líder arrisca i assumeix el risc de l'error. Laporta va arriscar i ha guanyat. 

Pels resultats esportius, per la projecció internacional del club, per la dimensió social i nacional que Laporta ha sabut donar al FCBarcelona, crec que Laporta passarà a la història com un dels millors - o el millor - presidents del Barça .

Que té un caràcter irascible - com diu avui La Vanguardia - ? Pot ser sí, però qui no té un all té una ceba, i tots tenim trets del nostre caràcter que sobredimensionats amb la projecció pública podrien ser discutibles. Però hi ha moments que les institucions necessiten més una persona que es mulla, que diu la seva, que no deixa ningú indiferent, que creu en un projecte i lluita per tirar-lo endavant que no pas algú d'un perfil més pla, més políticament correcte i amb menys dots de lideratge.