Saül Gordillo www.saul.cat

Ja ho veieu. L’exministre de Defensa i candidat a la secretaria general del PSOE que es va enfrontar a Zapatero, l’ultranacionalista espanyol José Bono, serà el proper president del Congrés dels Diputats, amb la catalana Teresa Cunillera de vicepresidenta de la mesa. Aquesta és la proposta del comitè federal del PSOE, i Pepe Blanco comença aquest dimarts les negociacions per ensortir-se’n. L’èxit electoral de Zapatero, d’entrada, comportarà això: el canvi d’un suportable Manuel Marín per un Bono que el farà sant, i el canvi de Carme Chacón —que abans de ser ministra ocupava una vicepresidència del Congrés— per Cunillera, que és aquella diputada que va haver de salvar en sessió parlamentària les vergonyes de la ministra de Foment Magdalena Álvarez en ple fàxec de Rodalies i TGV a Catalunya. El PSC, que en campanya havia posat el crit al cel amb la candidatura de Bono al Congrés, fa un exercici més dels molts de vindran properament d’allò que s’anomena realpolitik. I la realpolitik que vindrà passa per acceptar la proposta indigerible de Bono, l’agent 007 de l’espanyolisme ranci a les files socialistes. Bono, a part de ser el ministre que va imposar la bandera espanyola a Montjuïc i dilatar tot el que va poder i més la cessió del castell a Barcelona, és autor d’afirmacions vergonyants en l’època de l’Espanya suposadament plural. Bono és aquell que, ja d’entrada, adverteix que amb ell a la presidència de la cambra baixa espanyola, l’ús del català, l’euskera i el gallec serà absolutament inviable, innegociable per molt reglament que s’hagi de modificar.

Per tant, gràcies al PSC i a aquells grups que hi donin suport, el català continuarà formant part d’aquells episodis de pataleta als quals ens tenien acostumats els Joan Tardà boys. Amb el català fora del reglament quatre o vuit o dotze anys més, doncs, serà pràcticament impossible de demanar a les autoritats i els parlaments europeus que reconeguin la nostra llengua com a parla d’ús oficial. Si al Congrés no hi ha català, i no veiem durant aquesta legislatura la foto d’una colla de diputats espanyols amb auriculars seguint la feina de traductors oficials —de les llengües oficials a l’Estat, vull dir—, no ens en sortirem a nivell europeu. I d’aquest atzucac no hi ha manera de sortir-ne. Amb l’agent 007 de l’espanyolisme ranci, de la gomina nostàlgica, de la retòrica barroca i l’autoritarisme castrense, encara menys. Comença la legislatura de la realpolitik. Benvinguts.

Els professionals de la realpolitik, però, tenen una càpsula mediàtica a punt per a la confusió i la distracció. El protagonista es diu José Antonio Alonso, també en vies d’esdevenir exministre de Defensa per ocupar la vacant de López Garrido com a portaveu del grup parlamentari socialista al Congrés. La càpsula conté grans dosis de debat que exita el públic intern: Alonso és independent i no té carnet del PSOE. Es veu que això és excel·lent, una prova més de l’extraordinària generositat del seu amic Zapatero. La confusió l’aporta Rodríguez Ibarra, que vol quetothom tingui carnet.