Com ho veieu això?

Avui fa 50 anys del cèlebre discurs de Pau Casals davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides

El Mestre, havia estat convidat a l’ONU per a recollir la Medalla de la Pau que li havia concedit aquest organisme.

Amb aquesta distinció, es posava en valor el fet de que al llarg de la seva vida, Pau Casals havia lluitat constantment per la pau, la justícia i la llibertat.

Va fer el parlament en anglès.

Deia així:

“This is the greatest honour I have ever received in my life.

Peace has always been my greatest concern. Yet in my childhood I learned to love it. My mother—an exceptional, brilliant woman—used to speak to me about it when I was still a child, because in those years there were also a lot of wars.

What is more, I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. All the authorities of Catalonia in the Eleventh Century met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace, at the Eleventh Century. Peace in the world and against, against, against war, the inhumanity of the wars. So I am so happy, so happy, to be with you today. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart.

I have not played the cello in front of an audience since long years but I think I must do it this time. I am going to play a melody from the Catalonian folklore: “The singing of the Birds”. Birds, when in the sky, go singing: Peace, peace, peace. And this is a melody that Bach, Beethoven and all great people would have admired and loved. And, in addition, it springs up from the soul of my country: Catalonia.”

Que traduït al català:

“Aquest és l’honor més gran de la meva vida.

La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.

A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”

Aquest discurs que Pau Casals va fer davant de l’Assemblea General de l’ONU en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació del “Cant dels Ocells”, constitueix un dels testimonis més impressionants de la magnitud del personatge.

Em sembla important recordar, que en aquest mateix acte, Pau Casals va interpretar l’Himne de les Nacions Unides que li havia encarregat el secretari general U Thant.

Aquest himne, malgrat haver estat creat expressament per a aquest organisme, no ha estat executat mai més a la seu de les Nacions Unides.

Una conclusió que personalment veig creïble del perquè no ha tornat a sonar mai més a la seu de l’ONU, la podeu llegir en un magnífic article publicat abans d’ahir a Vilaweb, titulat “La inexplicable desaparició de l’himne a l’ONU de Pau Casals, cinquanta anys després de l’estrena”, signat per Martí Crespo.

També té una opinió ben raonada en Josep Bargalló, antic Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya en el Govern de Pasqual Maragall, que en el seu bloc que porta per nom “Torredembarra sur mer”, ens diu: “L’himne de Casals, malgrat tot, mai no va acabar d’oficialitzar-se com a l’himne de l’ONU, que era el que havia i hauria volgut U Thant. El binomi Casals-Auden -per motius polítics i morals- no era el més adequat per a aquells anys encara de guerra freda, amb molts estats sotmesos a dictadures i amb unes grans potències amb poques ganes de remoure a fons el panorama, revestides a més d’una moral essencialment conservadora. L’himne, malgrat tot, ha esdevingut l’”Himne a la Pau” i així és conegut i interpretat avui dia.

El 24 d’octubre de 1.971, no va ser l’únic cop que el Mestre va ser reclamat per a l’ONU per anar a donar a conèixer les seves idees i compartir la seva música.

Ja hi havia anat convidat els anys 1.959 i 1.963.

Pau Casals, va ser un personatge tant important i el seu pensament i les seves actituds van ser tan influents a nivell de tot el món, que l’any 1.958 va ser ferm candidat al premi Nobel de la Pau, que va anar a parar finalment al frare dominic Georges Piri, líder de l’organització de beneficència per als refugiats “L’Europe du Coeur au Service du Monde” i anys després concretament el 1.963, va ser condecorat pel President del Estats Units, amb la Medalla de la Llibertat.

1a. addenda: Adjunto la fotografia del discurs que tinc convenientment emmarcat i penjat des de fa molts anys, a l’entrada de casa meva. Si veniu, ho podreu comprovar “in situ” en el moment que us obri la porta.

2a. addenda: Wystan Hugh Auden va ser un poeta, escriptor i dramaturg anglès, autor de la lletra de l’himne.

“Un fanàtic, és aquell que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema”. (Churchill)

“Una bona conversa, ha d’esgotar el tema, no els interlocutors”. (Churchill)

Salut i República Catalana.

El Tiet Jaume, conegut anys enrere com Pechito Palomo o Slim.

Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç, del Futbol Club Martinenc.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter, des de fa fa 6 anys, 11 mesos i 18 dies.

Membre des de més o menys la mateixa època, dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.996 del Futbol Club Barcelona des de 13 de març de 1.956 i votant de la Junta actual.

Soci n.9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

24 d’octubre de 2.021

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!