The same old scene
Ricky Martin, Sant Jordi Club (Barcelona), 29 de juny de 2011
S’està convertint ja en un teatre, un trist i patètic teatre… Sembla que només siguem figurants que no quedi més remei que acceptar. Sóm púrria, xusma, figurants que cal mantenir ben allunyats. Curiós que això passi només amb aquells que surten als mitjans de comunicació (generalment premsa groga i rosa) per altres qualitats que no pas les musicals(“ah, aquest encara treu discos” em va comentar més d’un ahir). I així els hi va, en caiguda lliure i perdent el públic natural que un dia van tenir per aplegar només unes 2.500 ànimes amb la intenció de viure per uns instants artificials de la vida boja.
Què va passar? més o menys el que ja comença a ser habitual i rutinari, the same old scene que cantaven el Roxy Music. A les portes del Sant Jordi Club un cartell immens prohibint l’entrada de càmeres de tota mena, però a l’hora de la realitat la platea era un oceà de pantalles digitals que ho il·luminaven i ho enregistraven tot. I els fotògrafs professionals situats com a simples testimonis a la taula de so podent treure només plans generals, preparats, avorrits i repetitius del manso mentre es movia per l’escenari durant les dues primeres cançons. Al final ho aconseguiran, aconseguiran que em cansi i deixi de fer cas a aquests patums de pa sucat amb oli.
