Quina és la diferència?
Albert Pla, Teatre Joventut (L’Hospitalet de Llobregat), 20 de març de 2009
Quina és la diferència entre ser discret o donar la nota? No, no em refereixo a l’Albert Pla que es mereix tots els meus respectes i te el dret i el deure de fer alló que li doni la gana ja que sempre em sorprendrà.
Per a mi no hi ha res que m’afalagui més després d’un concert en un teatre o auditori que algú em vingui i em digui “hi eres? doncs no t’he vist!”. Aquesta és la discreció que cal per fotografiar un espectacle en un espai tancat: no s’ha de donar la nota per que et vegin, canviar contínuament de lloc i, sobretot saber respectar els silencis, és a dir, no fer soroll. I amb l’Albert Pla, per exemple, els silencis són tant importants com la paraula. I si hi ha algú que es mereixi més respecte que el músic, és el públic.
Ja en vaig parlar (i aquí també) fa uns mesos i veig que per certs fotògrafs això no serveix de gaire. Com tampoc serveix de res tirar amb ràfagues sorolloses (què en deuen ver amb aquests arxius innecessaris?) i moure’s contínuament molestant a tothom. Em va sorprendre en especial el cas d’un company, un professional de l’alçada d’un campanar, un fotògraf acostumat a treballar en analògic amb tota la meva admiració professional, però que no només tenia posada la metralladora de disparar sinó també les alarmes sonores i lumíniques de la càmara convertint-se gairebé en una atracció de fira. (Les alarmes sonores són un molest “priiit” que sona quan la llum és insuficient, tan fàcil de detectar com de desactivar).
Discreció, companys, discreció.
S’ha de saber escoltar, s’ha de saber mirar, intuir, buscar i trobar, enfocar i enquadrar, mesurar les llums i l’instant, la mirada, el gest, quadrar els elements escènics i aleshores, només aleshores, val la pena prèmer el disparador.