Pop d’estadis
Arcade Fire, Palau Sant Jordi (Barcelona), 21 de novembre de 2010
El millor concert del segle com s’ha apressat a anunciar un diari? el millor grup en directe? Tampoc n’hi ha per tant. Però son qualificatius que entren perfectament en la grandiloqüència d’Arcade Fire. Un grup d’estadis? Rotundament si, les seves cançons resulten ser himnes per cantar en comunitat fent esclatar la catarsi col·lectiva d’aquest gran exemple de banda indiestream.
Clar que davant d’una banda que s’agafa cada cançó com si fos l’últim bis del seu darrer concert minuts abans de la fi del món, és molt fàcil encomanar-se de la seva actitud. Ells s’ho passen teta i ho saben transmetre, encara que —vist amb la necessària fredor i distància— de vegades el que passava a l’escenari semblava més una escena coreografia de “Glee” que no pas un concert de l’anomenada per alguns mitjans com la millor banda del món mundial de la dècada. S’ha creat un monstre i, sí, són fotudament bons.
El set list d’Arcade Fire a vull llegir la resta de l’article
-
Ready to Start
-
Neighborhood #2 (Laika)
-
No Cars Go
-
Haïti
-
Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)
-
Modern Man
-
Rococo
-
The Suburbs
-
The Suburbs (Continued)
-
Crown of Love
-
Intervention
-
We Used to Wait
-
Neighborhood #3 (Power Out)
-
Rebellion (Lies)
-
Month of May
-
Neighborhood #1 (Tunnels)
-
Keep the Car Running
-
Wake Up